Monstres molt quotidians

La mirada no és gens complaent, però no per això deixa de ser molt real, quotidiana, i edificada a partir d'un humor negre i, alhora, terapèutic. Marilia Samper reitera a Petits monstres les seves contrastades dots de dramaturga i capacitat per a la posada en escena. Ho fa a través d'una comèdia generacional, en clau femenina, sobre la crisi dels 40 en un context actual que aprofundeix el vertigen que provoca el salt a la maduresa. La Villarroel ha recuperat un projecte del Grec 2013 que va tenir una segona etapa en el cicle Terrats en Cultura, amb sessions a l'aire lliure, i que avui ha crescut per a l'exhibició comercial. Si llavors l'acció succeïa en un terrat, ara és en unes golfes.

El salt està justificat perquè Petits monstres no enganya i respon a l'etiqueta de teatre destinat a una àmplia franja de públic, dit això en el millor sentit. Samper escriu amb agudesa i rèpliques ben trobades i perfila bé els seus personatges, així que la trama es desenvolupa amb fluïdesa. L'Ana (Vanessa Segura) és una noia que s'acosta als 40 anys, es defineix com a artista conceptual (ni més ni menys) i no té ofici, ni benefici, ni parella. I sí bastanta mala llet. Viu, amb els seus pares, atrapada en un bucle de què no vol (o no pot) sortir. És així, i punt.

Notícies relacionades

Bosé treu pit i reafirma la seva carrera

El més dur dels ‘Reservoir dogs’

SEGURA, LA REINA / La seva germana Marta (Marta Aran i Mireia Piferrer comparteixen el rol) és més convencional i està a punt de trencar amb el seu nòvio. El David (Jordi Andújar i David Vert també es reparteixen les funcions) és un hippy una mica beneit que és víctima freqüent de la mala llet de l'Ana. La Marta vol tornar a la casa familiar, a l'habitació que ocupa la seva germana gran, i brota un conflicte sobre dues formes de veure la vida.

Petits monstres requereix d'un equip actoral molt rodat, i així ho van posar de manifest Segura, Aran i Andújar, el trio del dia de l'estrena. La primera és la reina de la funció i no només perquè encarni el personatge principal. Té facilitat per moure's en un registre còmic, sense passar de la ratlla, i alhora canvia de cara amb total seguretat quan li toca caminar pel drama. L'únic que grinyola en la peça és un bilingüisme forçat i potser innecessari. Perquè el David és de Badajoz, però podia ser de Vic.