Josep Maria Espinàs: «El primer que m'exigeixo és no avorrir-me»

A hir va fer 88 anys. Està a punt de rebre -demà- la medalla d'or de la Generalitat, té 82 títols publicats i fa 38 anys que manté la seva columna diària, primer a l'Avui i des de fa 15 anys a EL PERIÓDICO. I Josep Maria Espinàs ha escrit en els últims mesos el seu llibre més inclassificable, A ritme del temps. Notes d'una vida (La Campana). Unes peces que ell es resisteix a definir,una successió d'escenes i reflexions de contingut autobiogràfic.

-¿Fa temps que acumula aquesta classe de textos?

SEnDUn dia, a principis de l'estiu, em vaig trobar escrivint un text que em sortia així, rítmicament. M'adonava que fins i tot pensava rítmicament. Els temes no són poètics. Potser biogràfics, però sense voluntat lírica. Jo mateix estava sorprès i em preguntava què estava fent. No és prosa, però sé molt bé que no és poesia, encara que la gent potser s'enganyarà perquè hagi escrit amb línies curtes.

-Tampoc acabo d'entendre la seva recança a parlar de poesia. Aquests textos podrien definir-se com a poesia de l'experiència. Alguns no estan tan lluny del que escriu, per exemple, Joan Margarit.

-Jo penso que això és una prosa rimada. M'he trobat fent aquest llibre bastant original i estrany, que si en vols dir narrativa poètica... És cert que algunes peces es podrien convertir en cançó, les podria agafar Burrull. I amb la prosa això seria impossible.

-Hi ha referències al jazz. Podríem dir que Espinàs té swing.

-Miri, en això hi estaria molt més d'acord. M'interessa molt el ritme. Una lectura de prosa pot tenir swing (fa sonar els dits). El ritme és la vida. La rima no.

-Més d'una vegada ha ironitzat sobre com són de pesats els poetes, que van perseguint la gent per recitar-los les seves obres. Potser per això té tant interès a deixar clar que Espinàs no ha escrit poemes.

-¡Fins i tot a l'autobús ho fan! És difícil d'explicar. Però potser sí que sóc una persona que sovint ha fet coses que no han sigut enteses. La meva vida no és una vida canònica, una vida regular.

-A l'hora de parlar de què és i què no és aquest llibre, també podem debatre si són memòries o no.

-Jo no em veig amb cor  de fer una biografia. Només  d'imaginar-ho em fa una mandra espantosa. M'avorriria moltíssim, i el primer que m'exigeixo a mi mateix és no avorrir-me. Va néixer tal any, els seus pares... Sí que són estampes, moments de la meva vida. De l'època escolar, de viatges, experiències, una contemplació. Però jo sóc un presentista absolut. El que he recollit són fets. El que mana són els fets, no les persones. Parlo d'un avi, ¡i en una biografia haurien de sortir tots dos!

SEnDHe repassat qui hi apareix. Pare, mare, els germans, l'oncle mort a la guerra, el que juga a tennis, l'avi Massip, Pla, Luján, Vergés, Cela. I aquí s'acaba. Cap viu. Ni la seva dona, ni la seva filla, ni la seva editora...

-És un llibre sobre el meu passat. Aquí, sense establir jerarquies, sense decidir què hi ha d'anar i què no, m'he posat davant la màquina d'escriure i he fet memòria abans de perdre la memòria definitivament.

-Ha dit que està escrivint unes memòries fragmentàries, amb els seus diversos llibres de records ¿Li queda algun fragment més?

-No hosé. No sóc gens programador.

-En una de les peces parla de l'Espinàs que la gent s'imagina.

-Això ens passa a tots. La gent del voltant pensa que som d'una manera que no som.

-¿L'equívoc més freqüent?

-En les coses bàsiques la gent no s'equivoca. Té tot el dret de veure'm com vulgui. Hi ha gent que vol ser vista d'una manera determinada perquè creu que té una identitat determinada. Jo no ho veig clar, això, referit a mi.

-Potser a alguns els sorprendrà la seva mirada sobre la religió. Una vegada el vaig definir com a descregut i em va dir que era una paraula massa forta.

 

-Perquè un descregut, en principi, etimològicament, seria algú que ha cregut i ha deixat de creure. És molt diferent d'algú que mai ha cregut.

-Hi ha algun text gairebé anticlerical, com el de la dona maltractada a qui ignoren al bisbat.

-Antiepiscopal, en tot cas. No, jo no sóc anticlerical. Anticlericalista potser... Em costa molt ser antires. Puc no compartir alguna cosa, però puc entendre que una persona sigui com és per les seves creences, educació, manera de ser. Tinc una visió relativa de les coses.

-A la segona part del llibre, més que records autobiogràfics hi ha una sèrie de textos sobre la vellesa, la proximitat de la mort... Fins i tot tres que podrien ser epitafis.

-No sé si tinc redactat el meu epitafi... Són un joc de distanciament. I espero que no siguin un pitafi. No és gaire poètic anticipar-te amb sarcasme al que diran de tu.

-Quan parla del seu pare, diu 'ara que ell ha no hi és, i jo m'acabo'. Però el veig bastant bé.

--Sé molt bé que m'acabo. Pot ser en un mes, en un any o en tres anys. Hi ha diverses fases a la vida, i jo ja estic en aquesta.

-Recorda que, quan era petit, una dona li va dir que semblava 'angleset'. ¿Sempre ho ha semblat una mica?

 

-Jo sóc bastant britanista, en uns aspectes determinats. En la manera d'actuar i de fer. A Anglaterra m'hi sento molt còmode i tranquil. Hi ha una relació de respecte. En aquest sentit sóc britànic.

-¿I també en certa fredor o contenció emocional?

-Home, no m'agrada el sentimentalisme, no. Els sentiments els tinc dins. Una altra anècdota britànica: de nit, em vaig trobar un cotxe amb una multa. M'hi vaig acostar per llegir-la. 'L'agent tal, amb número tal, ha trobat el cotxe amb matrícula tal a tal hora en una situació que li permet suposar que podria haver comès una infracció'. Aquest senyor no sentencia. Jo sóc britànic en aquest sentit, contra les contundències simplificadores de les coses. Aquí les coses es diuen d'una manera dogmàtica. A Anglaterra, parlem-ne

-¿I la situació política del país com la veu?

-Totes les situacions són complicades, així que la del país no cal dir-ho. I veure-la... veig que va evolucionant cap a un lloc i cap a un altre. Aquesta suma d'interessos, càlculs i interessos, sóc incapaç d'entendre-la. El que hi ha és evidentment un independentisme visible i articulat que fa tres anys no existia com a tal. I que és fort ho proven les reaccions absurdes i grotesques que arriben des d'Espanya. A on pot portar, no en tinc ni idea.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

-Com ho porta, això de l'article diari després de 38 anys?

-Molt bé. Ho trobo molt interessant perquè m'obliga a pensar. Manté en tensió la capacitat d'associació i observació. Aquesta és la creativitat que està a l'abast de la gent normal com nosaltres. Continuo mantenint-la. Potser millor. I sóc molt ràpid escrivint, o proposant títols per a llibres. Una altra cosa és la memòria dels noms propis. Allà hi ha un procés d'esborrar que pot arribar a ser dramàtic. Però en el meu cas encara no ho és.