Immolat en la pira nazi

Willi és un adolescent que malviu als carrers del Berlín dels anys 30, en plena crisi d’entreguerres, poc abans que Hitler arribi al poder. Entra en un bar per no passar fred i intentar apropiar-se algun got mig ple de cervesa que algú hagi deixat orfe. Allà posa al dia un col·lega «de la seva vida d’afamat, de les nits en vagons de ferrocarril, en cases demolides i edificis en construcció. De com venia el seu cos per no morir de gana com el més miserable dels gats. Dels seus petits robatoris per sortir del pas. Fins que es va integrar als Germans de Sang». Així es diu la colla de xavals sense llar que protagonitza i dóna títol a una novel·la publicada amb èxit el 1932 per Ernst Haffner, escriptor, periodista i treballador social, de qui es va perdre la pista després que, l’any següent, el llibre fos cremat pels nazis i inclòs en la seva llista de llibres prohibits.

Fresc de la misèria

Si bé el títol original era Joventut a la carretera de Berlín, aquest descarnat fresc de la misèria de la joventut alemanya que beu de la literatura socialrealista de la república de Weimar arriba ara en català com a La banda de Berlín. Germans de sang a La Campana i en castellà a Seix Barral com a Hermanos de sangre. L’obra, que havia entusiasmat el crític Siegfried Kracauer, va caure en l’oblit fins que la seva recuperació, a Alemanya el 2013, per l’editorial Metrolit la va convertir en fenomen de vendes avalat per la crítica. «Una història que té el vigor de Jack Kerouac, la duresa de Knut Hamsun, la moral desesperada d’Albert Camus», en què «sobrevola aquest pressentiment: que un any més tard arribarà l’agitador del bigotet i farà seus tots aquests salvatges joves alemanys com si fossin les rates del conte del flautista d’Hamelín», va escriure Der Spiegel. 

Després d’investigar sense resultats la possible sort que va poder córrer Haffner, l’editor actual, Peter Graf, que especula amb la possibilitat que fos fet presoner i morís en un camp nazi o fugís a un altre país, va publicar un article al diari Bild am Sonntag en què feia una crida a tota persona que pogués aportar informació sobre ell. Ningú va respondre. No hi ha constància que morís en la segona guerra mundial i els arxius de l’editorial original, que va poder conservar la correspondència entre autor i editor, es van cremar el 1943, en el bombardeig d’Hamburg. Només hi ha una entrada a nom de Haffner al registre municipal de Berlín entre el 1925 i el 1932, i documents que proven que ell i el seu editor van ser convocats a finals dels anys 30 a l’oficina de propaganda i censura del Tercer Reich. «No estranya que els nazis el prohibissin perquè és una fotografia de la realitat alemanya que ningú voldria veure –opina l’editora de La Campana, Isabel Martí–. Sents el fred, la fam... L’autor s’acosta a aquests nois sense cap judici moral. El més angoixant és que molts devien acabar com a soldats o a les files hitlerianes».  «Posa sobre la taula una època traumàtica per a Alemanya i aporta una nova mirada sobre la crisi d’entreguerres

 –explica Mar García Puig, editora de Seix Barral–. Sorprèn que té una actualitat terrible. Hi ha un paral·lelisme esborronador amb la crisi d’avui i com castiga la joventut».

Ritus d’iniciació

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Els germans de sang tenen entre 16 i 19 anys, són fills de famílies desestructurades o pares caiguts en la primera guerra mundial. Passen el temps buscant fórmules d’aconseguir menjar, cigarrets, pagar a alguna prostituta vella, maldormir en pensions, buscar calor de dia en bars o cines... Si no roben només els queda, escriu Haffner, «prostituir-se» o «passar gana i més gana fins a sentir-se els budells». Tenen la seva pròpia justícia (que inclou sagnants assots), ritus d’iniciació («consumar, en l’espai d’una hora, quatre vegades el coit fins a l’orgasme») i la seva pròpia moral: alguns es neguen a robar a dones i aturats i intenten subsistir honradament –revenent sabates usades, traient neu de les botigues...– mentre eviten caure en mans de la policia, ja que no tenen papers i això implica un passaport al correccional, on poden ser tancats encara que no hagin comès cap delicte. 

Diversos han fugit dels correccionals, on aprenen dels seus col·legues a «obrir caixes de cabals..., trencar sense soroll una finestra..., com i on prostituir-se a Berlín... I com escapar-se i posar en pràctica el que han après».