«El teatre m'ha pres la vida i potser me la tornarà»

El mes de novembre passat i en ocasió de l'estrena de l'obra L'última trobada al Teatre Romea, Núria Navarro va entrevistar per última vegada l'actriu per a EL PERIÓDICO. Aquest n'és un extracte.

-¿Sent ara la mossegada dels nervis més que abans?

-Com que no veig el públic, estic molt més concentrada en mi mateixa i en el personatge. Jo sempre vaig entendre el fet de sortir a escena com saltar a l'arena. Només que quan vaig començar era una salvatge, em llançava en barrina amb un escàs sentit de la responsabilitat. Després de desenes de papers, els nervis van anar creixent per mil raons diferents. Això també li he sentit a dir a Núria Espert i a José Luis Gómez. Però la ceguesa t'emancipa de la por. Sento que només tinc una responsabilitat amb mi mateixa.

-¿Per això el canvi que nota tothom?

-És que aquesta és una malaltia que et canvia radicalment. Un dia estàs bé i l'endemà no. És com si de sobte et plantessin la vida davant dels teus ulls. T'adones que és possible que tot s'acabi… Impossible mirar cap a un altre costat. No hi ha manera de dissimular. No pots pensar que tot anirà bé. En el meu cas, primer em vaig enfrontar a la mort, i després, a aquesta impossibilitat. La primera cosa la vaig portar bé. «Anem a prendre una copa», li vaig dir a l'Eduardo [Mendoza, la seva parella] quan em van donar el diagnòstic. Però això altre és...

-¿Més difícil de pair?

-Sí. Per primera vegada el teatre ha passat a un segon pla. Encara que també penso: «El teatre mata; m'ha pres la vida i potser me la pot tornar».

-No sé si ho entenc.

-He fumat poquíssim, he sigut abstèmia durant molts anys, sempre he fet una vida sana, ho vaig posar tot de la meva part. Estic segura  que el teatre ha sigut el causant de la malaltia.

-¿Com exactament?

-Quan en el teatre t'ho passes bé, t'ho passes molt bé. Però quan t'ho passes malament, el dolor és molt gran. I jo m'ho he passat molt malament. He patit molt pel teatre.

-No semblava patir, sinó estar lluny.

-Tothom ha pensat sempre que a mi no em passava mai res. Potser perquè no ho vaig dir mai.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

-Sigui com sigui el teatre, diu, ha passat a un segon pla.

-Aquesta sacsejada m'ha mostrat que el que és important és l'amor, que un gest d'afecte és més important que 3.000 aplaudiments. El que més m'ha emocionat és l'afecte dels amics. Una reacció real i sense condicions. Això m'ha tornat més humil i espiritual.