S'apaga la llum de Rosa Novell

El teatre li va tornar la llum que la malaltia li va arrabassar. Ho explicava fa a penes tres mesos, quan, molt il·lusionada, va desafiar la foscor maleïda provocada pel tractament per superar un càncer de pulmó pujant a l'escenari del Teatre Romea amb un títol premonitori: L'última trobada, de Sándor Márai. La dirigia Abel Folk, també protagonista.

Va ser l'última trobada amb el públic. Una trobada carregada d'emoció i talent. Allà a dalt, aquell cos fràgil i castigat es va augmentar, regalant a la platea una magistral interpretació. «Crec que ara sóc millor actriu. És la gent la que em veu diferent», afirmava després de la funció. Però el que més va aprendre de la gran «sacsejada» que la va deixar cega, declarava, era que «l'important és l'amor». «El que més m'ha emocionat aquest temps és l'afecte dels amics, de molta gent, més que els aplaudiments», se sincerava. Rosa Novell, una de les grans actrius de la seva generació, va perdre ahir, a les 19.30 hores, la seva última batalla contra el càncer. Tenia 61 anys.

«NO EM VULL QUEIXAR»/ Parella de l'escriptor Eduardo Mendoza, de qui havia interpretat i dirigit alguns dels seus textos, i germana de Queco Novell, que just ahir arribava al Poliorama a les cent primeres representacions de Polònia, el musical, l'actriu que havia fet de l'escena la seva vida declarava: «El teatre està bé, però ara hi ha altres coses que han passat a primer terme. No sé quant de temps em queda, ni si podré resistir gaire així... No em vull queixar». El funeral tindrà lloc demà, diumenge, al tanatori de Sant Gervasi, a les 14.00 hores.

«Jo vaig ser una nena estranya i tímida i després una adolescent que tartamudejava al parlar en públic. La primera vegada que vaig pujar a l'escenari vaig veure que tots em miraven, m'escoltaven i que a més pagaven religiosament per fer-ho. Em vaig dir: aquest és el meu lloc», explicava l'actriu i directora barcelonina de la seva terapèutica irrupció entre bastidors. Novell havia estudiat Filologia Catalana, però el 1974 va començar el seu viatge escènic, del qual ja no va voler mai acomiadar-se: va debutar amb Les troianes, d'Eurípides, a la Universitat Autònoma de Barcelona, sota la direcció de Joan Lluís Bozzo, el director de Dagoll Dagom.

Va prosseguir la seva transformació en  personatges complexos i forts en la dècada dels 80 amb El balcó, de Jean Genet; Al vostre gust, de William Shakespeare, La ronda, d'Arthur Schnitzler, Oh, els bons dies, de Samuel Beckett, La marquesa Rosalinda, de Valle-Inclán, Elsa Schneider, de Sergi Belbel, i, el 1990, Restauració, d'Eduardo Mendoza. Memorias de Adriano, Plaça dels herois, La noche de Molly Bloom i Fedra van ser altres dels seus títols com a intèrpret. «Arriscar-se és el deure de tota artista», declarava.

També es va revelar com una directora teatral de talent amb muntatges com Maria Rosa, d'Àngel Guimerà, Olga sola, de Joan Brossa i Les dones sàvies, de Molière;  Greus qüestions, de Mendoza, o Fi de partida, de Samuel Beckett.

RECONEIXEMENTS / Al llarg de la seva trajectòria va rebre importants reconeixements, entre ells el Premio Nacional de Interpretación el 1988; el Margarida Xirgu el 1989, el Premi de la Crítica i, el 2007, la Creu de Sant Jordi.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

El novembre passat va rebre el seu últim premi, el Butaca que porta el nom de la desapareguda Anna Lizaran, per la seva «trajectòria i valentia». Molt emocionada, l'actriu i directora va recordar Lizaran i va donar les gràcies als que la van acompanyar en el seu retorn als escenaris.

«M'agrada molt tenir fama de persona seriosa. Sóc molt responsable i primmirada en la feina», declarava l'artista. «He sigut reina, puta, dona de fer feines i senyora estupenda al teatre, així que no tinc necessitat de ser-ho en la meva vida privada. Essencialment, sóc tímida, indecisa i una mica ploranera. Segueixo sent molt criatura», sostenia la gran dama de l'escena.