Els canelons es van cremar

Al'entrada de Vilafranca del Penedès, es pot contemplar les dues cares de la ciutat. A la dreta, una senyorial masia, amb les vinyes no gaire lluny. A l'esquerra, naus i edificis insulsos, poligoners. Tradició i modernitat, els dos pilars que sostenen un municipi que dijous va aplaudir entusiasmat un dels seus fills més notables. El dramaturg i director Jordi Casanovas va obrir solemnement (a l'Auditori) els actes de la Capital Cultural Catalana 2015 amb Vilafranca (un dinar de Festa Major), obra condimentada amb experiències pròpies i pròximes, a la recerca d'una identitat catalana que, després d'Una història catalana i Pàtria, l'ha ha portat de retorn a casa. Després de passar pels Teatres Amics, l'obra arribarà a la tardor a Barcelona. S'augura l'èxit.

El muntatge arrenca el 1980 amb la feliç fotografia d'una reunió familiar. És 30 d'agost, diada de Sant Fèlix, la Festa Major vilafranquina. Són el patriarca (Manel Barceló), la seva dona (Marta Angelat) i els seus tres fills (Lluïsa Castell, David Bagés i Àurea Márquez), amb els seus respectius cònjuges. Rialles, més rialles i un posat per al record. S'ha de repetir cada any la cita, comenten. Cinc minuts de plàcida xerrameca i salt al 1999. També és Festa Major i la mateixa parentela, ampliada amb les nétes (Vicky Luengo i Georgina Latre) i un amic (Marc Rius), van a casa de la germana gran, Cristina, que prepara canelons. Però la situació és una altra: el pare, malalt, ha perdut la memòria. La foto de la felicitat es farà miques.

Amb el públic a dues bandes, Casanovas va destapant els secrets, retrets i egoismes del paisanatge. El fill ha agafat les regnes: vol vendre les terres de vinyes, requalificades per a ús industrial, i intentar un pelotazo. Però a la Cristina no li han dit ni piu. Quan se n'assabenti, se li cremaran els canelons, lògic.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Enfront del notable bon ofici del repartiment d'actors, grinyola una desbocada i cridanera Màrquez i sobren algunes posturetes de Luengo. El retrat de l'Alzheimer acaba massa complaent (malgrat que sigui oportú l'humor de les seves ocurrències), però l'autor l'encerta amb el destí del pobre home (gran Barceló) i d'una mare a qui la seva filla acabarà cridant pel seu nom, Aurèlia, volent esborrar el parentiu (brillants Angelat i Castell) després d'un intens duel de retrets.

Casanovas aconsegueix tocar les fibres (també ho fan les cançons d'Anna Roig) amb un retrat que, juntament amb les pinzellades locals -amb els castells com a metàfora d'una catalanitat que sempre fa pinya-, dibuixa conflictes universals. Les enveges, la malaltia i la distribució dels afectes -el «no es pot estimar tothom de la mateixa manera» tan difícil de pair- esquitxen una trama molt ben construïda i amb una espoleta infal·lible: l'herència. La diabòlica herència que destrueix els fonaments de qualsevol parentela, per feliç que sigui o aparenti ser.