Les cares del dolor

«Vam entrar en un garatge a Sirte que l'Exèrcit de Gaddafi va fer servir com a presó improvisada probablement per a presos polítics. Els havien ruixat amb gasolina i hi havien llançat una granada. Era una habitació plena de gent carbonitzada; hi havia esquelets, membres... però la imatge que més em va impactar va ser aquesta», diu el fotoperiodista Guillem Valle, assenyalant-ne una en blanc i negre on, a terra, davant d'un mur de totxo, amb prou feines es distingeix la silueta feta cendres d'un ésser humà. «Era una persona que havia deixat de ser-ho -raona-. Per això, i per no caure en el morbo, vaig triar aquesta foto per a l'exposició en lloc de les dels cadàvers». Una mostra, que es pot veure fins al 5 d'abril a la galeria barcelonina Blueproject Foundation, de 21 fotografies, entre elles la primera del cadàver de Gaddafi, captades en la guerra de Líbia, un conflicte iniciat el febrer del 2011, ara fa just quatre anys.

Els autors -Guillem Valle, Fabio Bucciarelli i Manu Brabo- són reconeguts reporters gràfics freelance premiats, respectivament, amb el World Press Photo, el Robert Capa Gold Medal i el Pulitzer, i membres del col·lectiu MEMO.

«El títol de l'exposició, Bukra Inshallah, era el lema dels rebels -revela Bucciarelli-. Significa Demà, si Déu vol, és el que et responien a tot, a ¿quan s'acabarà la guerra?, a ¿quan capturarien Gaddafi? El poble esperava llibertat i democràcia però quatre anys després allò és el Far West, el Govern que va substituir Gaddafi no controla el país, i les milícies i grups islàmics lluiten pel territori».

 

Va ser Bucciarelli qui va fer la famosa foto de Gaddafi, on a més «de la cara inerta del dictador que va fer el que va voler al país durant 42 anys, hi ha una mà que el toca, és un contrast d'humanitat». Ell mateix explica com mentre buscava en hospitals i mesquites de Misrata el cadàver que ningú sabia on estava amagat se li va acostar un rebel i li va dir: «¿El vols veure?». El va portar a una casa particular on en un moment de distracció dels guàrdies es va colar. «Vaig obrir una porta i era allà. Només pensava que no em tremolessin les mans. Hi vaig ser uns cinc minuts. Fins l'endemà no el van mostrar públicament».

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

A les fotos, totes en blanc i negre, hi ha ferits, morts, gent que resa, refugiats, presos, dolor. Com el de les cares d'unes dones i un nen, familiars d'uns detinguts de mirada perduda en una escola de Trípoli, acusats de ser mercenaris. O com el d'una altra, també captada per Valle, d'un ferit a Sirte, instants després que els caigués al damunt una bomba de morter. «El que té al darrere havia mort. El primer reflex va ser apartar-me i protegir-me, després ajudar, però tothom corria a ajudar. Aleshores alguna cosa t'impulsa a fer les fotos».

Valle, Bucciarelli i Bravo (que volava des d'Ucraïna i no va arribar a temps), amb els seus col·legues José Colón i Diego Ibarra, com a membres del col·lectiu MEMO, presentaven la seva nova revista digital trimestral, multimèdia i interactiva per a tauletes (el primer número només en iPad, a partir del segon també en Android), descarregable també des de la seva web. És un projecte finançat per micromecenatge que va aconseguir 22.058 euros (en demanaven només 15.000). «Treballem per passió i per explicar històries, i creiem que la societat demana una forma més personal i humana d'explicar-les», aclareix Colón. Per això, la revista és un exemple de «periodisme compromès i artesanal, que pren com a base la fotografia documental de la vella escola i busca la reflexió sobre els fets».