Javier Gutiérrez: "Montoro està de caça de bruixes entre els actors"

Asturià de naixement, quan era petit la seva família es va traslladar a Ferrol (la Corunya), on va passar tota la infància i l’adolescència. La seva afició al teatre el va portar més tard a traslladar-se a Madrid per estudiar Art Dramàtic.  «Abans que res sóc actor de teatre», diu. Ha estrenat 26 obres en els últims 20 anys. Les que més celebritat li van aportar van ser les que va representar amb el grup Animalario. Va debutar en el cine el 2002 i ha rodat 21 pel·lícules, la majoria comèdies. A la tele, des de fa sis anys, dóna vida a Sátur a la sèrie ‘Águila Roja’. No obstant, el paper de la seva vida ha sigut de perfil dramàtic. El policia carca i fosc de ‘La isla mínima’ li ha proporcionat la Concha de Plata i el Goya.

Dilluns passat, a les set del matí, Javier Gutiérrez ja s’havia llevat per iniciar la seva setmana laboral. A aquella hora, el glamur i els brindis de dissabte a la nit, la de la seva proclamació com a millor actor de l’any en els premis Goya, era un ressò llunyà. Ara tocava tornar al terreny que ell tan bé coneix, i on es reconeix: el de l’ofici. Fa 20 anys que fa teatre, 12 que participa en pel·lícules i 6 formant part de la sèrie de més èxit a la televisió, Águila roja –al set de gravació s’ha passat la setmana com si no hagués passat res–. Es presenta com un «picapedrer d’aquesta professió», pura classe mitjana del cine espanyol que aquest any, per variar, ha fet un pas endavant per concentrar tota l’atenció.

–Del que ha viscut aquesta setmana, ¿què és el que més li ha cridat l’atenció?

–L’altre dia, al supermercat, vaig notar que la gent em felicitava amb una complicitat especial, com si s’alegrés que hagués guanyat algú com jo, que no sóc gaire conegut i no vaig estar mai a les apostes. He arribat fins aquí a base de constància i sense esperar-ho. Guardo a casa el guió de la primera pel·lícula que vaig fer, El otro lado de la cama, on la meva presència va quedar reduïda al mínim perquè les meves seqüències van caure en el muntatge. En un marge del guió, vaig deixar escrit en majúscules: «NO SERVEIXO PER FER CINE». Crec que posaré el Goya al seu costat.

–Els nens aficionats al futbol somien a ser Messi o Iniesta. ¿Vostè en quin actor es mirava quan va decidir que es volia dedicar a això?

–La primera vegada que vaig viatjar a Madrid em vaig gastar 150 pessetes, que per a mi eren una fortuna, en una entrada per veure José María Rodero al galliner del Teatro Español. Durant anys, el meu llibre de capçalera va ser El viaje a ninguna parte. Em miro al mirall de la generació de Juan Luis Galiardo, López Vázquez, Alfredo Landa, Fernán Gómez. 

–¿Té datat aquell enamorament?

–Realment, abans de voler ser actor vaig tenir tres vocacions: detectiu privat, periodista esportiu i missioner cambodjà. Aquesta última va ser pel col·legi on anava, la Salle, on ens van menjar el coco posant-nos documentals de missions. Però el de periodista esportiu és una assignatura pendent. Segueixo escoltant els partits per la ràdio encara que els vegi a la tele i sóc un gran seguidor del Racing de Ferrol i del Barça. Em vaig fer culer per una samarreta de Charly Rexach que em van regalar de petit. 

–Ja que ho anomena, ¿com veu l’equip? ¿Disfruta d’aquest Barça o l’ombra del Pep Team segueix sent massa allargada?

–Crec que ja és hora d’espolsar-se de sobre el Pep Team, igual que algun dia haurem de deixar enrere l’era Messi. De moment no, perquè està endolladíssim i el trident funciona a la perfecció, però aquest dia arribarà. Celebro que Luis Enrique hagi deixat la mà dictatorial amb què dirigia el vestidor. Li agradava fer-se sentir massa. El Barça és una filosofia de futbol, i això seguirà quan no hi sigui Messi.

–¿És un comediant que ha triomfat fent un paper dramàtic?

–Em sento bé amb els dos vestits, però reconec que és molt més difícil la comèdia. El que és dramàtic sempre es pot acompanyar amb la música o amb la mateixa història, però fer riure la gent és molt complicat, malgrat que està menys valorat. 

–La identificació de la seva cara amb la comèdia data de les gamberrades que muntaven a Animalario. ¿Com recorda aquella etapa?

–Aquell grup de teatre ha sigut i segueix sent la meva família. Animalario no només significava una forma d’actuar, també era una forma de viure. Va ser una època molt divertida, encara que també vam tenir les nostres penes i afliccions. Ens recorríem tot el país en gires d’un any i mig i tots teníem molta personalitat. Al final, quan ajuntes tanta testosterona a flor de pell, acaben saltant guspires. Passa a les millors famílies. 

–¿Es van barallar, es va dissoldre el grup?

–En absolut. Conservem l’amistat, parlem sovint, però el grup de teatre va desaparèixer ofegat per problemes econòmics. Les administracions no pagaven el que ens devien i ens vam anar arruïnant amb els crèdits. La productora va deixar d’existir, però l’esperit el conservem .

–Animalario va dirigir la revoltosa gala del

 No a la guerra. Aquest any, a l’acabar la cerimònia, vostè la va descriure com a «elegant». ¿Preferiria que hagués sigut més combativa?

–Sí, però reconec que jo també em vaig tallar. Tenia pensat deixar anar alguna cosa, però, al final, veient com transcorria la vetllada, em vaig autocensurar. Vaig pensar: si dic el que tinc en ment, potser quedarà estrany i al final només aconseguiré tacar el premi i donar arguments als que ens critiquen cada any. 

–¿Què es va deixar sense dir?

–Era una nit ideal per preguntarli al ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, per què últimament no parla de cine, ell que deia que el públic no anava a veure les nostres pel·lícules perquè eren dolentes. M’agradaria saber quants films espanyols ha vist aquest últim any. Com que li agrada fer de crític de cine, m’interessa conèixer aquesta dada.

–Per cert, ¿té tots els seus papers en regla amb Hisenda?

–He patit quatre inspeccions en els últims tres anys. De fet, dues estan ara mateix obertes. I no sóc l’únic. Conec diversos actors que estan passant pel mateix. 

–¿Se sent perseguit?

–Totalment. Montoro està executant una caça de bruixes entre els actors. El meu assessor m’ho va dir: «Javier, això no és normal, aquí hi ha alguna cosa al darrere, ens volen enxampar». Per això, quan sento el ministre insinuar amb la seva veueta que en aquest país hi ha actors que no paguen impostos i que som uns defraudadors, em vénen ganes de deixar anar més d’una hòstia. 

–La família del cine espanyol arrossegava un estigma polític. Ja sap, allò dels progres i els titellaires. ¿Aquesta imatge s’ha superat?

–Per a una part del públic, no. Continua havent-hi un sector que segueix veient-nos així, i per aquest motiu no anirà mai al cine a veure una pel·lícula espanyola. És gent intoxicada per certs diaris i ràdios que parlen malament dels Goya des de la gala del No a la guerra. Pretenen enemistar-nos amb el públic, però aquest any s’han quedat sense arguments. 

–¿Un personatge popular ha de mesurar el que diu en públic?

–Jo tinc el mateix dret que qualsevol a dir el que penso, i ho reivindico. Soraya Sáenz de Santamaría diu que els del cine hem de dedicar-nos a fer pel·lícules i no a parlar de política. No diu el mateix quan hi ha eleccions i em demana el vot. Abans que actor, sóc ciutadà. 

–¿Utilitza el seu ofici per posar en pràctica el seu compromís polític?

–Sempre que en tinc ocasió. A la tele no puc, perquè està enfocada a l’entreteniment, i en el cine no sóc amo de les històries. Però en el teatre, on a vegades sóc productor a part d’actor, procuro escollir obres que remoguin la consciència de l’espectador i fins i tot el facin estar incòmode. Per mi, el teatre és política. No m’imagino mantenint-me aliè al compromís en un món tan injust com aquest. 

–¿Què es pot fer?

–Anar a votar en massa. Al que cada un consideri oportú, però s’ha de votar. Si els simpatitzants del PP creuen que la legislatura ha sigut immillorable, que votin el PP. Però els que opinem el contrari, hem de buscar una altra opció. 

–Les opcions estan molt embolicades últimament.

–Em sembla molt trist que en un moment com aquest, amb la dreta acorralada pels casos de corrupció i sense suport popular, l’esquerra es dediqui a llançar-se els plats pel cap. En lloc de mirar pel ciutadà, només els preocupa arribar al poder sigui com sigui. 

–El seu amic Alberto San Juan es presenta per Podem a la Comunitat de Madrid. El seu també amic Willy Toledo va declarar a aquest diari que és un projecte «perillós i irresponsable». ¿Vostè on se situa?

–Crec que Podem es mereix una oportunitat. Encara no tinc clar el seu programa i em pertorba el que està passant amb Monedero, no sé fins a quin punt és veritat tot el que es diu d’ell. Estic una mica despistat, però tinc clar que si s’ha d’escollir entre ells i el PP, em quedo amb Podem. 

Notícies relacionades

Azcón: "La sentència del TS s’ha de complir a les bones o a les males"

Lucía Cerezo, la jove sensació del ‘romantasy’

–¿S’imagina entrant en política?

–No és per a mi. Admiro el que fan Alberto i Willy, que tenen molt carisma, són molt líders i diuen veritats com cases, però la meva guerra va per un altre costat.