Milena Busquets: «Per crear es necessiten paradisos perduts»

Li agrada tensar la corda de la sinceritat amb aire càndid. I és fàcil preguntar-se si la nonchalance de Milena Busquets (Barcelona, 1972) és genuïna o procedeix d'una infància de nena de casa bona amb maninadera inclosa, fruit d'una certa burgesia bohèmia que a l'Espanya franquista se saltava lliurement la vulgaritat franquista practicant el nudisme, canviant de parella i d'hàbits sexuals, exercint una llibertat que encara trigaria un temps a democratitzar-se. ¿Cal dir que Milena Busquets és filla de la desapareguda Esther Tusquets?

L'autora, atractiva, de mirada poderosa i gestos de pardal, s'ha convertit en l'últim i insòlit fenomen editorial local. A la Fira de Frankfurt va deixar atònits els periodistes amb la notícia que la seva segona novel·la,També això passarà (Amsterdam / Anagrama), havia venut 28 traduccions a les principals editorials literàries del món. Blanca, la protagonista, arrossega el dol per la mort de la seva mare, dues exparelles que li han deixat un parell de fills; practica les seves arts de seducció amb els homes, i viatja fins al Cadaqués de la seva infància.

El que costa és no llegir-lo en clau de confessió.

-Aquest és el relat del dol de Blanca/Milena, potser aquesta relació mare-filla encara queda per explicar.-L'Esther ja va escriure molt sobre si mateixa i és difícil afegir-hi res. A més, era molt més impúdica amb la seva intimitat que jo. La nostra era una relació com n'hi ha tantes.

-Cert, però la seva mare era especial, era una dona de caràcter. 

-Jo tampoc era fàcil. Encara que mai he sigut rebel ni una outsider. Els meus pares em van ensenyar a fer el que volgués, cosa que per sort segueixo practicant.

-¿Creu que va complir les expectatives de la seva mare?-Nooo, per descomptat que no. Però, ¿qui les compleix? Ella li repetia a tothom que meravellosa que era jo, però… a mi no m'ho deia mai. Quan l'hi preguntava, em deia, és clar que t'estimo, tonta. Però ¿això no és part del joc entre una mare i una filla? La relació amb ella no era en absolut intel·lectual, era més de pell.

-¿Quan va sentir la necessitat de posar-se a escriure aquest llibre?-Un any després de morir la meva mare. No tenia feina i estava sense un duro, de sobte em vaig posar a redactar un capítol. Va ser una cosa impulsiva. Mai ho vaig planejar perquè l'experiència era massa dolorosa. I escriure..., bé, tota la meva vida he estat envoltada d'intel·lectuals, però no sé si això és un estímulperquè em repel·leix l'halo una mica pedant que tenen alguns. És clar que jo també tinc les meves petites punyetes, si algú em cita malament Maupassant segurament no li tornaré a parlar.

-Sense res a les mans i sense un duro. ¿Com és això? 

-Ha, ha. Ningú em donava feina. Jo sempre estic entre l'alegria màxima i a punt de la depressió. Aquesta és la meva actitud habitual. Però quan em vaig posar a escriure va ser una altra cosa. No estava deprimida perquè una depressió no et permet escriure.

-En la seva novel·la es fustiga a plaer. Una amiga acusa la Blanca, és a dir la Milena, que la gent li interessa una merda, que només és capaç d'estimar els fills i la mare. 

-Doncs ja és molt. Són tres persones. (Riu). Però això també em serveix perquè aquest llibre no sigui autoindulgent i cutre. Si escrius has de fer-ho amb la mà al cor. I sí, ho confesso, sóc egoista, però potser és això el que han percebut els editors de tot el món. Que sota de tot això batega una cosa verdadera.

-Fa sis anys la seva primera novel·la va passar discretament. ¿Entre aquella i aquesta ha madurat?-Als 42 anys no està malament que això passi. Quan has viscut i has caigut del cavall unes quantes vegades aconsegueixes extreure'n alguna cosa d'honesta, de l'escriptura. La compassió pels altres és imprescindible, tot i que la meva frivolitat intrínseca imposi una distància. Només aconsegueixes veure qui tens davant si hi ets. I tots tenim molta por.

-És a dir, que en el fons, no és tan cert que només li interessin els seus fills i la seva mare.-No, ¿com vol que sigui cert? A un escriptor l'han de preocupar els altres perquè són la matèria de les seves històries.

-¿Li pesa haver perdut el paradís de la infància?-Això va ser molt brillant, però també hi va haver molts moments solitaris, i fins i tot tristos. A la meva mare no li agradaven les criatures, per això als estius ens enviaven al meu germà i a mi a Cadaqués amb la minyona. Només va començar a fer-nos cas quan vam créixer una mica i vam començar a pensar; quan, com deia ella, ens vam tornar interactius. Crec que per crear es necessiten els paradisos perduts.

-¿Educa els seus fills en la llibertat de la seva infància?-Jo vaig tenir la millor educació que em van poder donar, i el més important, em van fer sentir estimada. Potser no em van donar gaires armes per enfrontar-me al món però sí la voluntat de disfrutar plenament. En aquest sentit, he educat els meus fills igual.

-¿Ha escrit això perquè Esther Tusquets estigui orgullosa de vostè?-No, això havia de ser gratis. Mai he dubtat de l'afecte de la meva mare, fins i tot en les seves fases més complicades quan era un amor-odi i érem duríssimes l'una amb l'altra. Escric per estar més tranquil·la amb mi mateixa, però no per seduir.

-Segons la novel·la, la seducció és important per a vostè.-¿És veritat, es nota? Jo crec que a tothom li agrada seduir.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

-Sí, però no a tothom li surt bé. També això passarà transmet un acusat desencant per la vida en parella. ¿Ho comparteix?-A mi no m'ha funcionat. Potser per culpa meva perquè els homes m'han tractat molt bé. I jo he intentat no utilitzar-los. Al final, crec que no necessito un tio per estar bé. No m'importa estar sola i això em dóna molta força i també és un al·licient en la seducció. La desesperació és la pitjor arma de seducció.

-Després de tants sotracs professionals i vitals… [aquí assent amb un posat graciosament compungit] ¿Ja ha trobat el seu lloc en el món gràcies a l'escriptura?-Bé, jo seguiré escrivint, però potser ho faig perquè no tinc lloc al món. Potser si el tingués no escriuria bé. Escriure és el que menys infeliç em fa.