Coses que no passaran

Hi ha diverses maneres de llegir malament aquest llibre, però ni tan sols als que el llegeixin malament els passarà desapercebuda la potència narrativa de la seva arrencada, l'inesperat ganxo que captura el lector durant mig centenar de pàgines. Si aquest lector s'ha acostat a També això passarà enganyat per l'esquer publicitari que l'emparenta amb El diari de Bridget Jones (primera mala lectura) s'endurà una bona decepció, i és que aquí no trobarà motius de riure sinó més avait el contrari. Les neurosis que comparteixen la Blanca de Milena Busquets i la Bridget de Helen Fielding són una condició gairebé ineluctable en la vida urbana actual, però són tan diferents entre elles com poden ser-ho respecte a la que explota amb humor Lena Dunham a la telesèrie Girls.

Em temo que també marrarà el tret qui es pensi que el llibre és un precipitat del blog de l'autora (segona mala lectura), perquè Milena Busquets distingeix bé entre el seu desenfadat registre de bloguera i la convincent veu amb tints dramàtics que ha aconseguit definir aquí.

Aquesta novel·la a penes emmascara la seva vigorosa arrel autobiogràfica perquè des del començament es presenta com una adolorida i al mateix temps refrenada manifestació de dol i desconcert després la mort de la mare de la Blanca. No es diu Esther Tusquets, però és exactament igual que l'escriptora i editora que va morir fa dos anys, i la seva absència funciona com un potent eix que fa girar tot el món de la novel·la. Un món que queda circumscrit a un espai carregat de significació, Cadaqués, racó geogràfic i cronològic (remet als estiuejos feliços presidits per la mare) al qual Blanca es retira després de l'enterrament envoltada de gairebé tot el seu equipatge vital: els seus dos fills, els seus dos exmarits, les seves dos millors amigues i, per atzar, fins i tot el seu amant casat, malgrat que el volum més gran d'aquest bagatge l'ocupi el buit vertiginós obert per la mort.

ESCRIURE EL DOL

No és gens fàcil armar un llibre sobre el dol propi si no s'hi posa distància mitjançant estratègies literàries: a Claudio Magris li va servir el mite (Así que usted comprenderá), a Julian Barnes la narració analògica (Niveles de vida), a Marcos Giralt Torrente la confidència metaliterària (Tiempo de vida). Sense la distància protectora d'aquests artificis, la tasca de dir l'absència sense patetisme es torna impossible. El mètode escollit per Milena Busquets resulta senzill i eficaç: escriure una carta pòstuma sense abusar del tu i regulant amb sobrietat i cruesa l'empenta a vegades salvatge de les emocions.

I aquí rau el secret d'aquest llibre breu i de secreta intensitat: en la construcció d'una consciència sobtadament expulsada del paradís, la de Blanca, que sembla adonar-se de sobte que ha complert 40 anys sentint-se encara l'adolescent que ja no és. El sexe pot ser per a ella un refugi real i no una evasió il·lusòria, però sap que és fugaç i que després espera el filat de ganivetes d'inseguretats i fracassos quotidians. Busquets desenvolupa el motiu de la jove immadura a la qual un cataclisme fa despertar de la seva inconsciència per descobrir-li un món inhòspit i quin és el significat de la soledat. La seva Blanca és una dona autèntica que ha perdut el mapa de la seva pròpia vida i que encara no sap, mentre el busca, que no l'ha tingut mai . Qui sí que ho sap és Milena Busquets, com ho demostra el tram final d'aquesta confessió, vull dir d'aquesta novel·la.

TAMBÉ AIXÒ PASSARÀ / TAMBIÉN ESTO PASARÁ

Milena Busquets

Trad. al català: Lurdes Serramià.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Amsterdam / Anagrama.

168 / 176 pàg. 16,90 €