Núria Espert una reina al tron del rei Lear

Està estupenda, a pocs mesos de coronar-se octogenària, i Lluís Pasqual tenia clar que havia de ser ella, Núria Espert, la que fes d'ell. De rei Lear. «Vaig buscar el millor actor per al paper i era una actriu», justifica el director del Lliure, que va completar un repartiment de luxe -en talent i nombre- per a la posada en escena d'una tragèdia shakespeariana «catedralícia».

Jordi Bosch (comte de Gloster), Julio Manrique (Edgard), Ramon Madaula (comte de Kent), Laura Conejero (Regan), Teresa Lozano (bufó), Míriam Iscla (Goneril), Andrea Ros (Cordèlia)... fins a ¡25 intèrprets! expliquen una història punyent «travessada pel dolor», sosté un Pasqual rendit a la inabastable magnitud del text. «És una obra sobre l'amor i el desamor, i les seves conseqüències. Més d'emoció intel·ligent que de llàgrima fàcil». El rei Lear s'estrena dijous que ve, dia 15, al Teatre Lliure de Montjuïc.

No és la primera vegada que Espert s'enfila a l'escenari per fer d'home. La primera vegada va ser sonada. «!Horripilant! Una nit molt tempestuosa», rememora. Interpretava un joveníssim príncep Hamlet (amb 21 anyets) al Teatre Grec. Encara recorda -¡quin prodigi de memòria!- les primeres paraules que havia de pronunciar i li van silenciar les esbroncades. Era el 1960 i aquell travestisme -invers a la tradició isabelina i el teatre shakespearià- no s'acceptava. «Es va muntar una batalla tremenda. La primera escena en la qual parlava va quedar tallada però després jo vaig seguir amb el text. Aquella funció va ser horrorosa però després vam anar per Espanya i l'obra va tenir molt d'èxit». Lustres després va ser, ja sense tempesta a la platea, Pròsper a La tempesta (1983).

Ara Espert assumeix un consumit Lear, «incapaç de discernir entre l'adulació i el verdader amor». En un acte de vanitat, l'autocomplaent i poderós sobirà destrueix els afectes sincers -deshereta la seva filla Cordèlia, que no li expressa el seu amor com ell espera- i construeix la tragèdia. Reparteix el regne entre les seves altres dues filles, mentideres i malvades. «Per un error, en un instant el mirall es trenca i tot es transforma. El dolor, la mort, la foscor... tenyeixen la seva vellesa». ¡Que fàcil que és destruir l'amor sincer i que cecs els cors!

L'actriu està encantada de tornar a la seva llengua materna després de molts anys declamant en castellà (La violación de Lucrecia i La loba han estat els seus últims èxits i abans havia estat la tirana Bernarda Alba amb Pasqual). Ha enlletgit el seu perfil -una pròtesi converteix en afilat el seu perfecte apèndix nasal- per endurir els trets d'aquell pare vanitós, al qual, en la seva caiguda, segueix «com una llaga pestilent» el bufó que, en un altre canvi genèric, recrea Lozano.

ATROCITATS / Espert s'emociona al parlar dels paral·lelismes amb la tragèdia viscuda aquests dies a París. El rei Lear -el text shakespearià que més la commou- és el mirall sense misericòrdia del terrible present. «Què complexa que és aquesta estranya raça humana, capaç de la més incomprensible autodestrucció i al mateix temps d'una creativitat extraordinària, que d'alguna manera ens salva de totes les atrocitats que estem vivint», reflexiona l'actriu. I apunta una altra imatge actual fotografiada pel bard: «La podridura que envolta els que manen».

Per Pasqual, l'obra, «l'apocalipsi sense religió», ens col·loca davant una veritat difícil d'acceptar: «L'amor és un motor, potser el motor de la nostra vida, però no n'hi ha prou. No fa desaparèixer la crueltat i la vilesa ni la indiferència, que també es troben en el més profund de la nostra ànima, capaç de provocar el dolor més insuportable fins i tot als éssers més pròxims: pares, fills». Terrible veritat, que Shakespeare ens recorda sense compassió, retratant sense jutjar una ànima en què conviuen misèries i grandeses.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Gran, molt gran, és el repte de traslladar a escena l'infinit mapa humà d'El rei Lear. «No es pot incloure tot -diu el director-. Hi ha crítics que opinen que és una obra només per ser llegida, i altres, com jo, al contrari: que és en la teatralitat on se sent la seva temperatura». Ell va retallar la traducció de Joan Sellent i va optar per una escenografia «verbal i sonora». Austera, amb el públic a dues bandes i mòduls que s'aixequen per compondre diferents espais. Els vídeos de Franc Aleu i l'organista Juan de la Rubia vesteixen la proposta.

Després d'El rei Lear, la reina Espert no pensa abdicar, assegura. «Mentre tingui salut, projectes i el públic em vulgui, seguiré dalt de l'escenari». I reitera un vell desig, per si algú s'anima a concedir-l'hi: «Lady Macbeth és la meva preferida».