«Verdaguer era un boig conscient»

-El seu últim èxit va ser La clau Gaudí, un llibre més aviat bestseller. ¿El poeta del poble és diferent?

-Sí. Cada llibre és diferent, i un escriptor ha de renéixer de les seves cendres. És una novel·la més d'autor. I els universos de Gaudí i Dalí són diferents, encara que hi hagi un fil conductor, l'aspiració ascètica, franciscana, l'observació mística del paisatge. Això em va capturar, perquè sóc fill de Joan Carranza, l'alcalde antinuclear d'Ascó.

 

-Allò no va acabar bé, ¿oi?

-La tragèdia de Verdaguer em recorda la del meu pare. El poder se'ls va carregar. Les primeres eleccions les va guanyar una candidatura antinuclear. Però a les segones hi va haver una allau de vots per correspondència i va perdre. El meu pare va decidir que ens exiliéssim a Santa Coloma de Farners. I no va tornar mai més a Ascó.

-A part de la contracció entre l'èxit mundà i l'ascetisme, ¿tenien una mica de raó els que li atribuïen una malaltia mental?

-Crec que passava per episodis bipolars. Era un home excessiu en tot, sensual, un personatge romàntic en tots els aspectes, novel·lesc, i amb la càrrega de la repressió ortodoxa cristiana. Això li comporta una lluita interna contínua. Verdaguer va conviure tota la seva vida amb aquests fantasmes. Quan veig com al final de la seva vida s'aprofiten d'ell em recorda certs personatges de novel·la, L'idiota de Dostoievski, el Càndid de Voltaire, que tenen un punt d'ingenuïtat. És un boig, però un boig conscient. Un poeta boig, però no tonto.

Notícies relacionades

José C. Vales i Andreu Carranza, premis Nadal i Pla

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

-¿A què es deu el fervor popular que es va veure amb el seu multitudinari enterrament?

-Tots aquells a qui havia ajudat, i eren molts, es troben per la Rambla, demanant, aquell home que ho havia tingut tot però que s'havia tornat incòmode per al seu patró, el marquès de Comillas, i per al clero. Aquí creix el mite del Verdaguer del poble, enfrontat al poder. És intocable fins i tot entre els sectors més anticlericals. Al Verdaguer poeta el coneix tothom. El Virolai... I transforma el català que parlava la gent de la perifèria de la societat, no la burgesia, en llengua literària. El català es va mantenir perquè hi va haver homes com Verdaguer.