Carn d'Oscar

El primer capítol de Les dotze tribus de la Hattie pot encendre les alarmes del més escèptic. A porta freda, el relat de la mort de dos fills bessons per causa d'una pneumònia pot resultar un cop baix, una argúcia de melodrama barat que anuncia el típic viacrucis de denúncia racial que desperta l'interès del club de lectura d'Oprah Winfrey. Ayana Mathis juga les seves cartes sense por de perdre peu en la literatura d'aeroport: l'escena és crua i desesperant, i s'aparta del sensacionalisme en la mesura en què construeix el futur imperfecte de la seva heroïna -que, fins i tot absent, controlarà l'univers de la novel·la- perquè l'entenguem com a conseqüència d'un context -el dels afroamericans que van emigrar de les misèries del Sud dels EUA per somiar amb una nova vida lluny de la xenofòbia de la raça blanca, allà al Nord- que es perpetuarà al llarg de tres generacions.

DENSITAT TRAUMÀTICA

La tristesa infinita de la Hattie sobrevola la dels seus 11 fills. A vegades té la força mítica del que és immutable. Es fa imprescindible en l'esfera domèstica per demostrar la importància del seu paper -callat, taciturn, serè com una roca- en un món en el qual els homes són ganduls o il·lusos o directament canalles. Té, és clar, els seus secrets -revelats en el capítol de la fuga amb el seu amant-, que existeixen per accentuar l'exacerbat determinisme de la novel·la, que aglutina la major quantitat de traumes per foli quadrat de la literatura nord-americana recent. L'homosexualitat no reconeguda, la religió com a violenta tocata i fuga, els abusos sexuals, l'esquizofrènia, la contesa bèl·lica com a carreró sense sortida per als desafavorits… La llista de Grans Temes Desgraciats se succeeix com els pètals d'una margarida que Mathis desflora per impressionar-nos, per demostrar que el llibre és una al·legoria de proporcions i intencions èpiques.

I no obstant, més enllà del que sembla un deliri tremendista, la novel·la funciona gràcies a la perícia narrativa de Mathis. Que cada capítol pertanyi a un personatge -la majoria, fills de la protagonista- en un moment precís en el temps és una idea extraordinària. És una aposta arriscada: com en un relat curt de Charles Baxter o Alice Munro, quan el personatge comença a sortir de si mateix, canviem de tema i no mirem pel retrovisor. Podríem pensar en una novel·la feta de retalls o de contes disfressats per un fil conductor, culpable d'abandonar les seves criatures quan més necessiten un escriptor que els doni carn i os, però la impressió que queda és justament la contrària: hem estat amb ells el temps necessari per entendre el seu drama i el que els dóna més força com a símbols d'un poble rebutjat o desubicat és precisament aquest fet de quedar-se enrere, suspesos en un dilema a resoldre.

En alguns passatges Les dotze tribus de la Hattie, amb un títol eludeix explícitament a les dotze tribus d'Israel que es van repartir la terra de Canaan després del seu atribolat retorn d'Egipte, sembla que Mathis ha pensat a aplanar-li el terreny al seu adaptador cinematogràfic. El llenguatge és vívid, àgil i precís, elegant sense resultar pompós, inusualment madur per a una escriptora debutant. No és difícil imaginar-se-la en un futur pròxim dirigida per Spike Lee. O per Lee Daniels, que la convertiria, per desgràcia, en carn d'Oscar.

LES DOTZE TRIBUS DE LA HATTIE / LAS DOCE TRIBUS DE HATTIE

Ayana Mathis

Trad. Núria Parés / Magdalena Palmer.

Notícies relacionades

Scorpions i Judas Priest, bucle de hits

El taxista que comparteix cartell amb Helen Mirren

La Magrana / Salamandra.

288 pàg. 20 / 19 €