Holden Centeno: «Canviaria tot el que estic vivint per tornar amb ella»

Sembla un conte de Nadal, o fins i tot una operació de màrqueting editorial, però és tan real com la vida mateixa. Noia abandona noi i ell, destrossat, decideix obrir un compte de Twitter i un blog per llançar-li missatges que estovin el seu cor i la facin tornar al seu costat. Inopinadament, la història es converteix en un fenomen a les xarxes socials (la seva pàgina ja suma 160.000 visites) i ara salta a les llibreries. Rere la identitat de Holden Centeno, autor de La chica de Los Planetas (Suma de Letras), només hi ha un noi de 24 anys perdudament enamorat. A vegades la literatura s'alia amb la realitat per superar la mateixa realitat.

 

-¿Com se sent?

 

-Molt al·lucinat, la veritat, perquè no vaig imaginar mai que això acabaria explotant d'aquesta manera. A vegades penso que se m'ha escapat de les mans. Em pregunto què faig publicant un llibre i què hi pinto concedint entrevistes, si l'únic que vull és que ella torni amb mi.

-Potser podem ajudar-lo. Expliqui'm la seva història, ¿quan neix Holden Centeno?

-L'estiu del 2012, quan la meva noia m'abandona. Després de dos mesos sense deixar de pensar en ella, em vaig preguntar com podia aconseguir que tornés amb mi. No volia ser el típic pesat que està tot el dia enviant whatsapps demanant recuperar la relació. Sabia que ella es movia molt per les xarxes socials, així que vaig decidir crear un perfil a Twitter per explicar la nostra història, confiant que la llegís i se sentís impactada. Vaja, una paranoia que et cagues.

-¿Per què va elegir aquest nom?

-Holden Caulfield és el protagonista d'El guardián entre el centeno, el llibre de J. D. Salinger. L'hi havia regalat el Nadal passat i li havia agradat molt. En els tuits explicava coses que havíem viscut junts. Lletres de cançons, referències de llibres, moments. Per a sorpresa meva, va començar a seguir-me molta gent. Un bon dia, ella em va enviar un whatsapp i em va preguntar què estava fent.

-¿Havia llegit el seu perfil?

-En aquell moment no, però arran d'allò vam tornar a veure'ns en un concert de Supersubmarina, un dels nostres grups favorits, i durant uns mesos vam tornar a estar junts. Després d'aquell temps, de cop em torna a dir «bye bye» i desapareix una altra vegada. Jo acabava d'obrir un blog per parlar de les meves mogudes de música i literatura, i a ella li havia agradat molt. M'animava a escriure textos més llargs. Així que quan em va tornar a abandonar, vaig pensar: «Ara veuràs textos llargs, hi explicaré la nostra història d'amor». I així va néixer La chica de Los Planetas.

-¿Com a despit?

-No, en absolut. Només vull que les meves paraules rasquin el seu cor i la facin tornar amb mi. L'últim que desitjaria és molestar-la. Ella no té per què veure's involucrada en tot això. Per això protegeixo la seva identitat. Tots els meus escrits són positius, d'amor i esperança, encara que soni cursi, perquè tinc confiança que serveixin per tornar a conquistar-la. La gent se sorprèn que expliqui la meva història amb un somriure a la cara, però és que és el més bonic que m'ha passat en la meva puta vida. ¡Com a mínim val un somriure!

-El desamor sol fer mal.

 

-Ho confirmo, però amb el temps he après a portar-lo. En un capítol del llibre parlo de la mort del meu cunyat. Això també és real. Sé que les dues situacions no poden comparar-se, però un dia vaig parlar amb la meva germana i li vaig dir: «T'entenc, perquè jo també he provat l'amor del bo, com tu, i sé que mai l'oblidaràs». Això es queda clavat per a tota la vida i l'únic que pots fer és acceptar-ho i portar-ho. A això em dedico.

-¿Escriure l'ajuda?

-Sí, però el blog i el llibre no són una teràpia, ni una tècnica de curació. El meu únic objectiu és guanyar el seu cor.

-Segueixi explicant-m'ho, ¿què va passar després?

-Sorprenentment, molts lectors van començar a seguir el meu blog, cada vegada més. Un bon dia van explicar la meva història en una revista i arran d'això vaig rebre un munt de missatges, entre ells els de dues editorials que em proposaven publicar un llibre reunint els textos del blog. Vaig flipar tant que vaig estar un mes gairebé sense dormir. Confesso que em segueix costant agafar el son.

-¿Se sent incòmode?

-M'agrada saber que hi ha tanta gent interessada a llegir el que escric, però tot això és nou per a mi. Mai vaig imaginar que les meves paraules acabarien formant part d'un llibre. He sentit que hi ha qui creu que sóc un producte de màrqueting creat per una editorial. Doncs mira que van encaminats. Si hi ha alguna cosa de cert en la meva història és que és real. Admeto que diguin que el llibre és una puta merda, però no que pensin que m'ho estic inventant.

-Té a favor seu haver tocat una fibra universal, l'amor.

-És veritat, fins i tot el més fill de puta del món, en el fons, només vol que l'estimin. Som màquines d'estimar, però jo no havia sentit mai res igual. Tinc congelat en la meva memòria el moment en què la vaig conèixer. Va ser el més important de la meva vida. Anàvem a la mateixa classe i feia mesos que em fixava en ella. Un dia vaig descobrir la portada d'un disc de Los Planetas al seu mòbil i ens vam posar a parlar. En aquell instant vaig saber que era la dona de la meva vida. Per mi, el temps es podria haver aturat en aquell moment.

-¿Per què li agrada escriure?

-Escric des dels 16 anys. Al col·legi vaig coincidir amb un professor de literatura que ens llegia poesia amb molta passió i em va transmetre la convicció que les paraules poden arribar a curar. A partir d'aquell moment em vaig aficionar a llegir i escriure. Escric amb l'esperança que algú es pugui estremir com jo m'he estremit llegint-ne d'altres.

-¿Què preferiria, ser un novel·lista o un personatge de novel·la?

-Un personatge, sens dubte. No m'imagino escrivint novel·les sobre històries inventades alienes a mi. Només aconsegueixo veure'm sent el protagonista de les històries que visc.

-Parli'm de la persona que hi ha rere aquesta gorra i aquestes ulleres.

-Tinc 24 anys, visc a Madrid i he acabat la carrera de Dret amb matrícules i excel·lents, però no és la meva vocació. Em dedico a un altre ofici totalment diferent. Treballo com a community manager en una empresa. Curiosament, això també va sorgir arran d'aficionar-me a les xarxes socials.

-És a dir, la seva història de desamor li ha donat, de moment, un llibre i una feina.

-Sí. Però jo crec que les coses passen perquè han de passar, i estic convençut que el Twitter, el blog i el llibre acabaran complint el seu objectiu, que és que ella torni amb mi.

-¿La seva família què hi diu?

-Ells no van saber res fins que va aparèixer l'editorial, i és clar, van flipar. Ara sóc el monotema a casa. Veuen el llibre anunciat a tot arreu i ara sí que es creuen la meva història, però continuen flipant.

-¿Pensa ocultar la seva identitat molt de temps?

-Li confesso que no tinc cap pla. De fet, al començar la promoció del llibre vaig dubtar si fer les entrevistes a cara descoberta, o no. Al final vaig preferir mantenir la imatge que tinc al meu perfil de Twitter, amb gorra i ulleres, encara que sé que això explotarà algun dia. A la feina encara no saben la meva moguda, ni vull que ho sàpiguen. L'altre dia em van treure al Telediario i jo no parava de repetir: «¡Per favor que no ho vegin, per favor que no ho vegin!».

-¿Té por?

-És més aviat pudor. He deixat anar allà la meva ànima, les meves intimitats, la meva manera de sentir. No és fàcil, però ja ho estic superant. Bé, tampoc tinc alternativa.

-¿Què li agradaria que passés?

-Respecte al llibre, em faria molta il·lusió que se'n publiqués una segona edició. Amb això em donaria per satisfet. El meu editor em va preguntar l'altre dia quins plans de futur m'havia fet com a escriptor i em vaig quedar al·lucinat. Jo fins ara creia que els escriptors tenien una feina i després escrivien. Pel que es veu, se'n pot viure. M'agrada la idea de ser escriptor, però el que més desitjo és que la noia de Los Planetas em faci una trucada.

-¿Què li explicaria?

-Li diria: hòstia, no sé fins a quin punt saps tot el que m'ha estat passant en els últims mesos, però tant de bo ho haguessis viscut al meu costat. També li diria: fixa't la que he armat per tu.

-Si ella tornés, ¿s'acabaria l'es­criptor?

-Si ella tornés amb mi, per descomptat que escriuria una segona part. El que tinc clar és que no escriuré res que falsegi el que estic vivint.

-¿Recorda la pel·lícula Matrix?

 

-Sí.

 

Notícies relacionades

Consum investiga possibles irregularitats en la venda d’entrades per als concerts de Bad Bunny a Espanya

Eduardo Mendoza, pícar de novel·la i «proveïdor de felicitat», premi Princesa d’Astúries de les lletres 2025

-Imagini que a la meva mà dreta hi ha una pastilla blava. Si se la pren, tot seguirà igual que ara. A l'esquerra hi ha una pastilla vermella. Si se la pren, tornarà al moment precís en què vostè i ella estaven junts i la relació continuarà, però res del que ha passat després haurà passat, ni Holden Centeno, ni el Twitter, ni el blog, ni la publicació del llibre. ¿Amb què es queda?

-Em prendria la vermella, canviaria tot el que m'ha estat passat al llarg d'aquests mesos per tornar amb ella. Si la noia de Los Planetas m'hagués fet una trucada per veure'ns avui, jo no estaria ara mateix parlant amb ­vostè.