Joaquín Sabina «No m'adhereixo a res, jo les veig venir»

Falten sis dies perquè canti a Madrid per primera vegada en cinc anys en solitari i 15 perquè ho faci a Barcelona (els dies 22 i 23 al Palau Sant Jordi). Porta la gira que ha estat passejant per Llatinoamèrica i aquest rodatge, diu, el fa estar tranquil. Se li nota. Trago de tequila en mà, té ganes de parlar del que veu des del seu dúplex de la plaça de Tirso de Molina de Madrid, que no és una torre de marfil, adverteix, sinó una talaia des d'on escrutar el que passa. I el que passa, assegura, el toca.

-El seu xou es diu 500 noches para una crisis. ¿Volia aportar la seva reflexió al moment que vivim? 

-Crec que ja estem saturats de tanta reflexió sobre la crisi. Primer va venir el dret a protestar i ara arriba Podem. Jo no en sóc fan, però per alguna banda havia de sortir la pobra gent que no tenia on rascar una mínima esperança. Per sort, aquí no ha sortit cap Berlusconi ni cap Le Pen, almenys amb aquests sembla que et pots prendre una copa. Jo, per descomptat, una copa em penso prendre. No sé si després demanaré la segona, perquè ells diuen que no paguen (riu).

-¿El veurem fent el concert de tancament de campanya de Podem?

-No. Ja vaig tancar alguna campanya en moments esperançats de la transició, una vegada amb el PSOE i una altra amb Anguita, però ara em falta entusiasme fins i tot per posar la cella.

-¿Coses de l'edat o del panorama, que no anima?

-Perquè estic estupefacte, no m'adhereixo a res de cor, simplement les veig venir. No crec que tota la gent que diu que votarà Podem al final els voti, o potser sí, no ho sé, però almenys netejarà el panorama, trauran caspa i ronya a la política d'aquest país.

-Emilio Botín es va morir advertint-nos contra ells.

-Fixi-s'hi, era el més llest, perquè els altres només veien Podem com un grup de friquis. Fins al dia que van arribar, el poble espanyol em semblava el més mans i esclau del món. Em sorprenia que la gent no sortís al carrer a cremar bancs i posar guillotines a les places. Ara estem expectants, atents, mirant-los, però intentant no il·lusionar-nos gaire amb ells per després no clavar-nos l'hòstia.

-Parla en primera persona del plural.

-Perquè tinc amics, parlo amb ells, llegeixo la premsa i sé que hi ha molta gent que està com jo: mirant, atenta, expectant. Noto que la gent es voldria il·lusionar més amb Podem, però ja no ens en fiem i ens l'agafem amb paper de fumar.

-Diuen que s'ha d'obrir el candau del 78. 

-M'he preguntat moltes vegades si el 1978 es van fer les coses bé o malament. A mi, que llavors tenia 28 anys, en aquell moment em va semblar que es feia poc. Després, amb els anys, em va semblar que es va fer el que es va poder. No sento que la solució al problema d'avui sigui corregir el 78, sinó fer el 2015. Hauríem d'anar a un període constituent que doni lloc a una nova constitució. La que tenim ha aguantat 40 anys, però ja no funciona.

-¿La va votar?

-No. Només he votat dues vegades, una contra l'OTAN i una altra vaig votar Julio Anguita. Quan vaig fer allò de la cella amb Zapatero, no vaig votar.

-¿Què passa, els diumenges li va malament, té altres plans?

-És que sóc molt dual. Tinc un cor anarquista dins un cap socialdemòcrata d'esquerres, visc una lluita constant. El cor anarquista diu que votin ells. L'altre fa allò de la cella amb Zapatero.

-¿Quin de tots dos creu que parlarà aquesta vegada?

-No ho sé, ja li dic, estic expectant. Després de la primera copa amb Pablo Iglesias, l'hi explico.

-El 2014 passarà a la història com l'any en què es va conjurar el malefici d'aquella pintada que deia: 'Dimitir no és un nom rus'. Ara dimiteixen tots. 

-La crisi servirà per inocular al país una vacuna que farà que en el futur s'ho pensin dues vegades abans d'anar-se'n amb els meus diners a veure la nòvia a Tenerife. Compte, que a mi em sembla perfecte que hi vagi, perquè he vist les fotos i la nòvia està per fotre-li un polvo, però que s'ho pagui de la seva butxaca. Espero que, almenys per uns anys, aquesta catarsi ens vacuni contra els que ficaven la mà al calaix amb tanta barra. En alguna cosa s'ha de creure.

-¿Aquesta catarsi calarà en la gent? A vegades fa la sensació que la corrupció és només un reflex més de viure en un país de murris.

-És que aquest país no té virtuts republicanes. No parlo de monarquia o república, sinó de valors ciutadans. Van ser molts anys vivint amb el franquisme i aquell pes encara es nota. A tots ens pregunten diverses vegades al mes si volem la factura amb IVA o sense IVA i cap muntem un escàndol ni ens posem dignes. Això es canvia a l'escola, amb pedagogia. Però és clar, després arriben aquests i el primer dia es carreguen l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania, com si fos una cosa bolxevic. ¡Però home, si fins i tot Savater i Vargas Llosa hi estaven d'acord!

-¿Si d'aquí cinc anys torna a cantar a Barcelona i és la capital d'un Estat independent, hi anirà igual de content o amb un pessic a l'estómac?

-Jo no canto per als Estats, canto per a la gent i per als meus amics, i per a ells ho faig totes les vegades que calgui igual de content. No sóc nacionalista, tinc una cultura d'esquerres que demana abolir les fronteres i a Catalunya conservo un munt d'amics que considero els meus germans. I encara que no sóc gens jacobí, reconec que hi ha un petit trosset jacobí al meu cor que se sentiria dolgut si tots els germans meus catalans es convertissin en cunyats. Perquè jo amb els cunyats… no m'hi faig gaire. Parlo des d'un punt de vista estrictament sentimental. Políticament, no hi veig solució.

-Això deia Ortega, que el problema d'Espanya i Catalunya només es pot comportar.

-Crec que és així. M'entristeix aquest malestar, però no hi veig sortida per enlloc. Em dol que hi hagi gent que al sopar de Nadal, amb els cosins i els cunyats, ja no s'atreveixi a parlar. Conec casos molt pròxims que els està passant, i em sembla molt greu. Creure, com creu Mas, que es pot aconseguir la independència des del Palau de la Generalitat amb un 30% dels vots, o un 40%, o fins i tot un 50%, és un error. Això és dividir un país, i no em sembla desitjable. ¿Arreglable? Tampoc ho veig.

-El Papa demana justícia social. ¿Què li sembla?

-La posada en escena em segueix semblant èticament i estèticament inacceptable. Sóc molt anticlerical i no puc estar d'acord amb el que veig. El que diu em sembla acceptable, encara que arriba tard. I tampoc és que estigui fent una crida a les barricades. Vaja, que per fer acudits està bé, però per prendre-t'ho seriosament, no tant.

-¿Amb aquest no se n'aniria a prendre una copa?

-Amb aquest, si paga ell, potser sí (riu).

-¿Per quan una cançó sobre el petit Nicolás?

-Hi vaig pensant. Cançó encara no, però ja he escrit algun vers sobre el personatge. El seu cas em sembla una metàfora perfecta de com s'han pujat esglaons en aquest país en els últims temps, quin ha estat el criteri per elegir els representants polítics i empresarials, sempre anant a buscar el més tonto de la classe, però el més vividor i aprofitat. Però li seré sincer, a mi, com a cantant i company, el que més em preocupa és que malament que ho està passant la Pantoja. No dormo pensant en ella (riu).

-¿Què li deu estar passant pel cap ara mateix?

-No m'hauria pogut imaginar mai que acabaria a la presó. Ara, la seva vida, no hi ha culebró al món que l'iguali. És impressionant. El torero mort, Encarna Sánchez, Cachuli, Marbella, la presó… Al seu costat, Madame Bovary era una monja de clausura.

-¿Es creu Felip de rei?

-Em sembla ben intencionat, fa el que pot i si es presentés a les eleccions, molta gent el votaria, però jo sóc republicà. La monarquia em sembla un anacronisme.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

-Va fer 65 anys al febrer. A aquesta edat, molts demanen la pensió i se'n van a veure obres.

-Ja, però és que ara no hi ha ni obres, em pregunto què faran els pobres jubilats espanyols. Els pròxims anys em veig fent el que faig ara, però a menys ritme. Seguiré cantant de tant en tant, traient els meus discos, fent els meus dibuixets, prenent copes amb els meus amics i trencant-me de riure amb ells. I seguiré anant a la presó a veure si la Pantoja em concedeix un bis a bis.