El 'bluesman' a la carretera

John Mayall arriba avui a Barcelona fent una parada en una intensíssima gira britànica de 37 concerts, i després de visitar Rússia, i mentre es prepara per a noves dates a Europa, Austràlia... No està malament per a un músic embarcat en el seu 80's Birthday tour, gira que celebra el seu accés a l'edat octogenària, en què aviat pujarà un altre esglaó (el 29 de novembre en farà 81). El cantant, guitarrista, teclista i harmonicista britànic segueix la tradició dels bluesmen genuïns, per a qui l'escenari ho és tot, o gairebé. «Estar de gira contínuament significa que sempre estàs intentant explorar la teva pròpia música, atent a les reaccions del públic», explica a aquest diari.

Líder generós

Mayall ha exercit sempre de líder i ha permès a la vegada que altres músics, especialment guitarristes, atraguessin l'atenció dels focus. Saber triar i crear equip també és una forma de talent. «En el líder d'una banda hi ha d'haver una capacitat natural, una intuïció per triar els músics adequats», destaca l'autor d'àlbums de culte com Bluesbreakers with Eric Clapton (1966) i The turning point (que conté el seu bulliciós clàssic del rhythm'n'blues Room to move, 1969). I entre tots dos, Blues from Laurel Canyon (1968), un àlbum reflex d'una era i d'un ambient, la comunitat contracultural de Laurel Canyon, a Califòrnia, en què es va establir durant 10 anys. «Parla d'una història real i em segueix agradant recuperar-lo. Aquelles experiències em vénen al cap una vegada i una altra. Preciosos records personals», confessa. Gasolina del rockEl blues es va convertir en els 60 en la gasolina del rock i de bandes que van utilitzar els estàndards per construir una cosa nova. Algunes, com Led Zeppelin, es veurien obligades dècades després a reconèixer, en els crèdits dels discos, que algunes cançons no eren completament seves. «No puc aprovar que algú robi una composició i no estigui disposat a reconèixer que no és seva, i a pagar els royalties», assenyala Mayall.

Notícies relacionades

SOS d’El Pumarejo al Razzmatazz

‘Germans de sang’ omple el Condal

Afectat per la recent mort del seu excompany de banda Jack Bruce («una figura única en la seva forma de tocar el baix, i amb un amor total a la música, que el va fer evolucionar en moltes direccions»), veu amb simpatia i comprensió els Rolling Stones. «No se m'acut cap altra banda que s'hagi mantingut en primera línia durant cinc dècades. La seva nova gira és un testimoni del poder durador de Jagger i Richards», explica. Potser els Stones han pres aquesta idea de longevitat del blues i de mestres com John Mayall. 

Mayall, l'home que, en els 60, va construir aquella escola de músics que van ser The Bluesbreakers, està actiu també als estudis, i disposa d'un nou disc, A special life, publicat el maig passat. Una obra de paràmetres canònics, blues elèctric sense dobles fons, amb simpatia pel patró sonor de Chicago i que combina composicions pròpies d'estrena amb adaptacions d'Albert King i i Jimmy Rogers. És el treball que presentarà avui a l'Auditori, dins del Festival del Mil·lenni (21.00 hores), amb el seu actual trio, el guitarrista Rocky Athas, el baixista Greg Rzab i el bateria Jay Davenport. Per a un músic, Mayall, que en altres temps va donar aixopluc a criatures com Eric Clapton, Peter Green, Mick Taylor, Jack Bruce, John McVie i moltes més, seria fàcil establir comparacions desfavorables. Però, en la seva anàlisi, porta les coses a un altre territori. «La importància d'una banda radica en la seva habilitat de crear música nova, pròpia, en què els músics dialoguen i es retroalimenten. És la manera que es mantingui sempre fresca, vibrant i excitant», explica. I es resisteix a alimentar el mite dels anys 60, una dècada que, suposadament, va posar el llistó a una altura insuperable. «No crec que sigui necessàriament així: els músics sempre aprenem els uns dels altres, vinguin de l'època que vinguin», opina.