Paolo Conte, en el seu món de faula

Hi ha tant de soroll en l'ambient, tant d'efectisme als escenaris, tanta paraula pujada de to per fer-se notar, que quan vas a un recital de Paolo Conte has de passar un període de descompressió per posar-te en situació. Les seves cançons sigil·loses, els seus silencis, la gramàtica sinuosa de les seves instrumentacions, la ironia i el dolç anacronisme imposen una llei i desembussen les oïdes, els sentits. Els seus recitals són parèntesis en què la realitat, aquesta vulgaritat, és suplantada per l'evocació. Res ha canviat. La seducció es manté. També ahir a la nit, una vegada més, a l'Auditori.

L'advocat piemontès va tornar a l'escenari que el va acollir fa quatre anys, com llavors dins del

Voll-Damm Festival Internacional de Jazz, aquesta vegada amb disc d'estrena, Snob, gravat després de la pèrdua del seu productor de sempre, Renzo Fantini, mort el 2010. Un nou destil·lat de les seves arts que, com les seves últimes obres, Nelson i Psiche, no sembla estar especialment cridat a fer història si prenem en consideració el conjunt de la seva obra. Només va interpretar dues de les seves cançons i, com és el seu costum, es va decantar pel recorregut panoràmic de la seva producció sense evitar una notable quota de clàssics (entre els quals no va figurar Azzurro, descartada dels seus repertoris des de fa anys). Es va permetre rescatar peces absents en les seves últimes gires, com la sarcàstica Ratafià, de l'àbum Aguaplano, del 1987 (un dels més citats de la nit), amb què va obrir el recital. La va cantar dret i es va asseure després al piano per abordar Sotto le stelle del jazz.

LITERATURA I 'KAZOO' / Era el decorat emocional de Conte, el de sempre: els girs de jazz retro, l'arquitectura melòdica del cantautor, la suau fabulació. I els espetecs burlescos, amb la famosa trompeteta, el kazoo, en l'agitada Come di, i les onomatopeies a la majestuosa Alle prese con una verde milonga. Per descomptat, Conte només va usar la seva veu per cantar i presentar els seus músics, 10, com el guitarrista Nunzio Barbieri, i es va abstenir de tot parlament.

Va tornar a aixecar-se i a deixar el piano en altres mans, quatre en aquest cas, en la peça estrella del nou disc, Snob, narrativa i subtilment commovedora, sobre un excèntric saberut que es fica al mig d'una relació de parella. Després de l'altra cançó nova, Argentina, amb ressons de l'emigració piemontesa a aquest país a finals del segle XIX, va recuperar Una giornata al mare i dues peces

Notícies relacionades

¿Per què Bob Esponja et fa feliç?

Teoria i sàtira de l’amistat

d'Aguaplano, Recitando i la que li dóna títol.

Després d'una pausa de 20 minuts, la segona part va començar a caminar amb el ritme de Dancing i va derivar cap a un repertori de clàssics: Gioco d'azzardo, Gli impermeabili, Madeleine... Paraules majors. I la popular Via con me («it's wonderful, wonderful, chips, chips...») rumb a una seqüència àlgida que es va repetint des de fa ja diverses gires, amb la raveliana Max i el tour de force de Diavolo rosso. Peça trepidant aquesta, inspirada en el ciclista Giovanni Gerbi, paisà d'Asti que va dominar la competició italiana a principis del segle passat, i en què als tres guitarristes els devia quedar la mà morta de tant de rascar. Clímax esgotador abans de la calma, que va arribar amb Le chic et le charme, rumb a un bis amb Sijmadicandhapajiee. Res ha canviat en el món de  Paolo Conte. Tot es manté. I ja està bé.