El fantasma de Perucho

Joan Perucho (Barcelona, 1920 - 2003) va ser un estrany contador d'històries, totes elles marcades per un gust juganer i erudit per la fantasia i la fabulació. En les seves narracions és fàcil trobar-hi (en recompte del mateix autor): alquímies, castells, perfums, animals fantàstics, cortesanes franceses, màgia, gastronomia i antics balls de disfresses. Perucho és el rar de la literatura catalana, l'heterodox que se sent còmode entre miralls i fantasmes. «Hi ha molta gent que no ha vist en sa vida un fantasma [...] -va escriure-. És gent que no té imaginació ni gust pel risc i l'aventura. Passen per la vida sense adonar-se del que es perden. Prefereixen, naturalment, un cotxe i una segona residència còmoda».

Onze anys després de la seva mort, potser a Perucho el complagui haver-se convertit en un fantasma, és a dir, un ésser fascinant que no tots tenen la fortuna de poder veure, és a dir, un autor de culte per a un grup selecte de lectors. Potser és aquesta circumstància el que explica que quan l'any passat es va complir el desè any de la mort de l'escriptor, deixeble d'Eugeni d'Ors, no hi hagués homenatges oficials (és prou conegut el contenciós de l'autor amb Jordi Pujol, a qui va retreure agrament que no l'hagués felicitat quan va rebre el Premio Nacional de las Letras).

Però les coses semblen estar canviant. Un llibre, en castellà, Joan Perucho. De lo maravilloso y lo real (Fundación Banco de Santander) es proposa donar-lo a conèixer a tot Espanya en una selecció dels seus textos realitzada per la crítica Mercedes Monmany, i l'any que ve es publicarà la que serà la seva biografia definitiva, escrita per Julià Guillamon, un dels grans coneixedors de l'autor.

L'antologia, que va ser presentada al Gran Teatre del Liceu, expressa una de les característiques de l'autor, perfectament bilingüe, que en la majoria dels casos solia versionar-se al castellà. «Ell sempre va dir que havia portat el que és català a la cultura espanyola», assegura Monmany. Si Perucho no ha estat mai al centre del cànon català

Notícies relacionades

La vida sense Paul Auster

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

-encara que, curiosament, Harold Bloom sí que va col·locar les seves Històries naturals a l'annex del seu Canon occidental- és, en opinió de Monmany, a causa de «la seva dedicació a la literatura fantàstica en un moment en què el corrent fonamental s'adscrivia al realisme». És un cas semblant al del seu amic, el gallec Álvaro Cunqueiro, amb qui va compartir heterodòxia, amor a la fantasia, la gastronomia, i «per viure en una bombolla cultural i estètica».

¿Què diria del Procés?

De lo maravilloso y lo real transita per aquests dos mons, i encara que el primer fos, sens dubte, el favorit de l'autor, no s'han de menystenir els textos plegats a la realitat. Amb el títol Teoria de Catalunya i misteris de Barcelona, i en l'article, El nacionalisme, Perucho, gran amant de les cites, a les quals sabia dotar d'un singular efecte còmic, rescata un desconegut, encès i primerenc text del general Prim en què es diu: «¿Són els catalans espanyols? Doncs torneu-los les garanties que els heu arrabassat, garanties que són seves, que tenen dret a usar-les, perquè les han conquistat amb la seva sang; igualeu-los als altres espanyols; si no els voleu espanyols, aixequeu d'allà els vostres reials, deixeu-los, que per a res us necessiten». Mercedes Monmany assegura no tenir respostes per a la pregunta del milió: ¿Què en diria Perucho del Procés?