'Perdida', cinisme, violència i contenció

El cine de David Fincher bascula entre l'evidència (Seven, L'habitació del pànic, La xarxa social) i tot allò que es manté a l'ombra, és misteriós o està fora de camp (The Game, El club de la lucha, Zodiac), amb alguna aposta per la fantasia filmada com si fos una realitat (El curiós cas de Benjamin Button). La seva última pel·lícula, Perdida, té alguna cosa del primer i del segon. És, com L'habitació del pànic, un joc formalista. És, com Zodiac, un relat inquietant entre plecs d'evidències i suggeriments.

¿Importa, dins del joc proposat per Fincher, que sapiguem o no si el personatge de Ben Affleck és culpable de l'assassinat de la seva dona? ¿És tan determinant el tomb que fa el relat passat l'equador de la pel·lícula? Cineasta de la forma, però també del contingut, Fincher equilibra a Perdida els plats de la balança. El seu thriller es converteix en un retrat de la corrupció moral de tota una comunitat. Les seves figures centrals deixen en alguns moments de ser gravitatòries perquè la societat nord-americana, exemplificada en els familiars dels protagonistes, secundaris o els mitjans de comunicació, quedi reflectida sense embuts. Les relacions interessades de parella s'exposen a la llum del dia i el desarmament emocional dels personatges, caracteritzats pel seu cinisme, hi és ben patent. Perdida no deixa de ser un film aterridor, però no ho és per les seves sospites hitchcockianes o la seva sang: el que aterreix és la singularitat de la ment humana.