Ken Follett: "En els conflictes la llibertat sol vèncer"

Ken Follett (Cardiff, 1949) ha rematat amb 'El llindar de l'eternitat' (Rosa dels Vents/Plaza & Janés) la seva trilogia sobre el segle XX. Un immens repte fulletonesc en el qual salta contínuament de les peripècies familiars i sentimentals als grans esdeveniments històrics: en aquesta ocasió, entre el 1961 i el 1989, la lluita contra el racisme als Estats Units, la crisi dels míssils de Cuba, la construcció i caiguda del Mur de Berlín, l'era del pop, els assassinats dels germans Kennedy i Martin Luther King, Txecoslovàquia, el Watergate, la perestroika, el Líban...

-¿Per què el títol?

-Durant aquests anys sabíem que la guerra nuclear podia esclatar en qualsevol moment i si això passava acabaríem tots morts. Així que vivíem a un pas de l'eternitat.

-Amb aquest llibre completa la seva trilogia del segle XX: 3.160 pàgines en total. ¿S'ha tret un pes de sobre?

-Em sento triomfant, perquè quan vaig començar aquest projecte no estava gens segur que el pogués acabar. Ningú més havia intentat explicar la història de tot el segle en tres novel·les.

-¿I el seu balanç d'aquest segle XX?

-La majoria dels drames en aquesta trilogia són els de persones que lluiten per la llibertat. I mirant cap enrere, en tots aquests conflictes polítics, la llibertat sol vèncer. Així que sóc optimista sobre el resultat del segle XX: la situació dels drets humans és molt millor al final d''El llindar de l'eternitat' que al principi de 'La caiguda dels gegants' [el primer dels tres llibres].

-Ha dit que la crisi global actual no té prou drama per donar de si una novel·la com aquesta. ¿Ni si mirem més enllà d'Occident?-No em puc imaginar una novel·la sobre l'última recessió global. A 'El llindar de l'eternitat', per exemple, trobem homes asseguts en una habitació durant la crisi dels míssils de Cuba i dient «què farem: si prenem la decisió equivocada anirem a la guerra». En aquesta recessió un grup de persones es poden reunir per dir «si prenem la decisió equivocada, serem més pobres». El que està passant és terrible, però des del punt de vista literari no és tan dramàtic com una guerra.

-La trilogia repassa tots els grans esdeveniments mundials fins a la caiguda del Mur el 1989. Però té un epíleg el 2008 amb la presa de possessió del president Obama. ¿Està fet a l'alçada d'aquests grans esdeveniments, repassant quina ha estat la seva gestió?

-Sí, el llibres té dos finals, la caiguda del Mur i l'elecció d'Obama. Tots dos són símbols, de la fi del comunisme i de la igualtat per als afroamericans. Crèiem que els russos deixarien de ser els nostres enemics i que aconseguirien la llibertat. I resulta que ara són els nostres enemics i no són lliures. També podem tenir queixes perquè Obama no ha aconseguit moltes de les coses per a les quals va ser escollit, en gran part a causa de l'oposició conservadora al Congrés. Cap realitat és tan bonica com ho és un símbol.

-¿Hi ha algun episodi històric que lamenti no haver-hi inclòs, perquè no encaixava amb els personatges o perquè la trilogia hauria acabat tenint 4.000 pàgines?

-En el primer esborrany tenia dos capítols llargs sobre el cas Iran-Contra. Però el meu editor em va dir «són molt avorrits, Ken», i tenia raó. M'hauria agradat incloure-hi el drama de l''apartheid' i Nelson Mandela, però no tenia manera de connectar-lo amb els meus personatges.

-¿I una mica més de pes del Pròxim Orient, o incloure-hi Thatcher?

-El del Pròxim Orient és un assumpte massa gran, necessitaria una altra trilogia. I el que representa Thatcher, massa petit.

-La trilogia començava amb cinc famílies, una de gal·lesa, una altra d'anglesa, la tercera alemanya, la quarta russa i la cinquena nord-americana. ¿Ha hagut de modificar el seu pla per incorporar-hi famílies afroamericanes?

-Exactament. Quan estava acabant 'L'hivern del món' vaig veure que després volia escriure sobre la lluita pels drets civils als Estats Units, i que no podia explicar aquesta història només a través de blancs. En el primer esborrany Jacky Jakes era blanca, i per això el vaig canviar. Això ha millorat la història.

-Em sembla que en aquest últim llibre hi ha moltíssimes més escenes de sexe. ¿Hi vol reflectir l'alliberament sexual dels anys 60, o és que '50 ombres de Grey' ha elevat el llistó del que és acceptable en un llibre 'mainstream'?

-No té res a veure amb '50 ombres de Grey'. Sempre hi ha històries d'amor als meus llibres. Jo disfruto escrivint-les, i els meus lectors llegint-les. Sovint són molt intenses: quan la gent està despullada físicament també està despullada emocionalment. Com quan la Maria és a la banyera amb J. F. Kennedy.

-Els germans Kennedy tenen molt pes a la primera meitat del llibre. Sembla que té més bona opinió de Bobby que de JFK.

-Bobby Kennedy és una figura simpàtica perquè volia mostrar els seus sentiments. Aquestes persones ens solen agradar, però no com a líders. J. F. Kennedy inspirava la gent amb els seus discursos però de manera calculada, controlava els seus sentiments, així que era més bon polític però no un millor ésser humà.

-Dedica aquest llibre als actuals lluitadors per la llibertat. ¿Qui són? ¿I qui són els seus enemics?

-Hi ha partits de dretes a Anglaterra, a França, a Suècia, que assenyalen els estrangers com a culpables de tots els problemes. I hi ha gent que s'ho vol creure, però és una mentida. I la lliçó del segle XX és que és una mentida molt perillosa.

Notícies relacionades

El Palau respon a "¿qui era Núria Feliu?"

Tres nits molt avorrides d’Orwell a Barcelona

-¿Quina és la seva opinió sobre el que ha passat a Escòcia?

-No crec que tingui dret a dir als escocesos, ni als catalans, què han de fer i com han de pensar. Puc parlar com a gal·lès. I jo crec que és millor per a Gal·les ser part del Regne Unit, perquè som pròspers gràcies a aquest, i podem mantenir les nostres tradicions, el nostre llenguatge, les nostres cançons. El nacionalisme és un carreró sense sortida. Però només estic parlant de Gal·les.