Alberto Rodríguez: «Em sembla estupenda la paraula 'comercial'»

Alberto Rodríguez (Sevilla, 1971) fa setmanes que suporta la broma dels seus amics, que l'anomenen «la més gran». Com si fos Rocío Jurado. La broma va venir arran del titular amb què la revista Cinemanía deixava clar que Rodríguez (7 vírgenes, After, Grupo 7) és el «millor director espanyol viu». «Quina exageració», es posa vermell el cineasta sense saber on ficar-se i amb una humilitat que no sembla ni molt menys impostada. Potser és una exageració dir que és el millor director espanyol viu, però el que es pot dir ben clar és que la seva última pel·lícula, el fascinant thriller La isla mínima, és excel·lent. La millor que ha parit aquest any la indústria espanyola. Ubicada als anys 80, narra com dos policies de diferents sensibilitats polítiques són enviats des de Madrid a Sevilla per investigar la desaparició de dues noies germanes en un poble dels aiguamolls del Guadalquivir, una duríssima zona on els habitants sobreviuen gràcies al cultiu d'arròs.

SEnDLa isla mínima és, bàsicament, un thriller. Però destil·la  una subtil crítica política al fet que la Transició no va ser tan bonica com ens van explicar.

-Quan vaig començar a escriure la pel·lícula no tenia el rerefons de la Transició i no em convencia. No em semblava interessant. Llavors un amic em va recomanar dos documentals: Atado y bien atado i No se os puede dejar solos, que els germans Cecilia i José Bartolomé van realitzar durant la Transició. Són bastant diferents de la història oficial i reflecteixen perfectament la tensió que hi havia el 1980 a Espanya, que finalment desemboca en el cop d'Estat. 1980 i 2014 s'assemblen bastant en algunes coses.

-Isaki Lacuesta, amb una comèdia en què ningú surt ben parat com Murieron por encima de sus posibilidades, i Iciar Bollaín, amb el documental sobre la immigració dels espanyols En tierra extraña, també s'han posat molt polítics i molt crítics aquest any. Com a cineasta, ¿li sembla una responsabilitat fer-ho?

-Sí. M'agrada que el cine faci pensar l'espectador. I com a ciutadà sóc crític amb el moment que vivim. Em sembla bé que les pel·lícules es carreguin amb algun tipus de funció. Encara que com a primer exercici sempre em poso que el públic s'entretingui i es diverteixi. La isla mínima és un thriller amb què intento que ningú tregui els ulls de la pantalla en cap moment. Després, miro d'introduir-hi el que vull explicar o el que jo m'estic preguntant.

-La crítica política que hi ha a la pel·lícula és molt subtil. 

-Qualsevol de les dues lectures és bona. Qui hi vegi només un thriller, perfecte. I qui vagi més enllà, també. Hi haurà alguns espectadors que es quedaran bastant sorpresos al descobrir que a Espanya hi havia una brigada politicosocial. Gent que no va ser castigada, ni ells ni els seus caps. En aquest país es va dir fins aquí, tanquem la boca i endavant. Afortunadament en tants anys de democràcia han canviat moltíssimes coses. La isla mínima es pregunta si ens val un pacte que vam fer fa 40 anys impulsat per uns militars que ens van dir fins aquí i punt.

-La pel·lícula té una clara vocació comercial. ¿El molesta el sentit pejoratiu que, parlant de cine,  es dóna a la paraula comercial?

-Em sembla estupenda la paraula comercial. La millor cosa que et pot passar és que la teva pel·lícula la vegi molta gent i la disfruti. Com va passar amb Grupo 7, un altre thriller que, en el fons, també era crític perquè parlava de com el sistema, en aquest cas un grup de policies, vulneraven la llei i s'obliden dels drets fonamentals del ciutadà. Tot per complir uns determinats fins.

-A vegades la taquilla no respon. Com li va passar amb After, que era un  formidable retrat del desencant vital de gent que rondava els 30 anys i els 40.

-Aquesta pel·lícula no es va veure gens. Fem cine perquè arribi al públic, així que en casos com aquest et queda una mala sensació al cos, et fas moltes preguntes sobre què has fet bé o què has fet malament. Me la segueixo estimant molt After, encara que potser va ser massa autocomplaent. Aquest va ser el seu pecat. Jo poso a les meves pel·lícules tota la passió, després són com els fills, uns et surten d'una manera i uns altres d'una altra.

-Totes les seves pel·lícules s'ancoren en la realitat. Ja sigui a les Tres Mil Viviendas sevillanes (7 Vírgenes),  el desencant d'una generació (After) o en una tèrbola operació policial (Grupo 7).

-Si hagués de definir el meu estil, aquest seria l'únic punt en comú entre totes les meves pel·lícules. Visualment tots són films molt diferents, però sempre tinc la necessitat de partir de la realitat. A La isla mínima, el personatge de Raúl Arévalo està inspirat en un policia real al qual van expedientar per haver enviat una carta al diari El País criticant unes declaracions que havia fet Milans del Bosch en què deia que necessitàvem un cop d'Estat.

-Raúl Arévalo i Javier Gutiérrez són dos actors als quals estem acostumats a veure en papers secundaris o a la tele.

-Jo no sabia qui era Satur (personatge de Javier Gutiérrez a la sèrie de televisió Águila roja). Tots dos són actors consolidats que han treballat molt al teatre. No es corre cap risc a l'escollir-los, només que no s'ha de tenir prejudicis.

-¿És cert que aquesta ha sigut la seva pel·lícula més difícil de rodar?

-Sí, sí. Els aiguamolls del Guadalquivir són inabastables, no estan fets per als éssers humans, sinó per als mosquits. Ens va passar de tot. Va ploure a bots i barrals, les marees van canviar, vam tenir accidents de trànsit...

-Ha concursat en la secció oficial de Sant Sebastià. El palmarès es coneix demà. ¿Nerviós?

-En absolut. Estic content perquè el dia 20 vam anar al festival i la pel·lícula s'estrena avui. Ha sigut una bona plataforma per donarli visibilitat. Si no hi ha premi no em deprimiré.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

-Ara ja té el cap en la seva pròxima pel·lícula, on explicarà la fosca vida de l'espia Paesa.

-La rodarem l'any que ve. Paesa és un personatge que té moltíssim a veure amb el moment que estem vivint. No ha perdut vigència. El cas de Pujol té a veure amb això, la gran partida que juguen uns paios a dalt de tot i de la qual no ens assabentem els ciutadans. Assalten la banca cada dos per tres, ho vivim diàriament.