Una narració que creix amb peces i noms inèdits

Fins ara, tots aquells artistes que no van viure la modernitat segons la tradició, és a dir, tots aquells que no van anar a París, es van formar en la bohèmia i van retratar la vida moderna no estaven en el cànon de l'art modern i no estaven penjats a les parets del MNAC. Amb la nova lectura de la col·lecció, les coses canvien, són els propis fons els que narren una altra història. La història dels creadors que van seguir camins diferents però que també van ser presents en la producció de la segona meitat del XIX i la primera del XX. I la història de les dones que van dedicar la seva vida als pinzells, i que tradicionalment han quedat marginades en un segon terme o, en molts casos, relegades a l'oblit.

Notícies relacionades

Els escriptors (també) van a l’oficina

¿I si arriba a guanyar Israel?

És el cas d'Aleix Clapés, l'artista preferit d'Antoni Gaudí i el que va decorar el Palau Güell, però la seva formació més pròxima al simbolisme d'Eugène Carrière que no pas als modernistes el va expulsar de les categories convencionals que expliquen el període. O el cas de Ramon Calsina, que amb una producció lligada al realisme màgic tampoc ha encaixat mai en la modernitat, com tampoc hi ha casat l'abstracció de Pere Daura o l'inclassificable creació de Pere Torné i Esquius.

Diferent és el cas de les dones, com Lluïsa Vidal i Méla Muter, històricament marginades per gènere però que ara recuperen el seu espai juntament amb Ángeles Santos Torroella i Olga Sacharoff, les úniques que, fins ara, tenien lloc al museu.