Eugeni Xammar, flagell de ximples

L'any 2013 va ser el del faraònic Any Espriu però també el del modest Any Xammar, una iniciativa de l'Ajuntament de l'Ametlla del Vallès, comissariada per l'editor i biògraf del periodista Eugeni Xammar (1888-1973), Quim Torra. Un capítol més en la reivindicació de la brillant tradició periodística truncada per la guerra civil, que va fer que un dels corresponsals internacionals més lúcids d'aquella generació hagués de dedicar la resta de la seva vida a tasques de traducció per a organismes internacionals (i a menjar, beure i fumar esplèndidament també, no cal negar-ho).

Xammar, primer col·lega i després debel·lador del seu àlter ego Josep Pla, va alertar tan aviat com el 1923 dels propòsits genocides de Hitler en una entrevista de qüestionada autenticitat però de sorprenent clarividència, Hitler o la ximpleria desencadenada. Aquell episodi i nou més, en què Xammar s'encara a altres ximples com els gallets de la FAI, la Rússia soviètica o els catalans de Destino, construeixen l'exposició que remata l'Any Xammar, que ahir va obrir les seves portes al públic al Palau Robert, acompanyada del documental La ploma silenciada que acompanya la mostra comissariada pel periodista Joan Safont.

Eugeni Xammar. El periodista que ens va explicar el món destaca la faceta de rodamón de Xammar, convertit ja en poliglot després de rodar per l'Argentina, França i Anglaterra per fugir del servei militar (sembla que es va gastar les 2.000 pessetes que havien de servir per deslliurar-lo de la guerra d'Àfrica). Quan esclata la primera guerra mundial es converteix en corresponsal d'El Día Gráfico per passar ràpidament, a l'entrar en conflicte amb la línia germanòfila d'aquest rotatiu, a capçaleres aliadòfiles i catalanistes com La Publicidad, Iberia i El Poble Català.

Des del principi, destaca Joan Safont, el de Xammar és un «periodisme d'idees, que no només és al lloc i el moment oportuns, sinó que s'explica molt bé, amb un llenguatge ric i amb una anàlisi profunda de la realitat».

DEU MOMENTS, DEU ARTICLES / Els deu episodis xammarians seleccionats per Safont arrenquen amb dues cròniques de la primera guerra mundial, de 1916 i 1918. Instal·lat a Alemanya, el 1923, ell i Pla publiquen una entrevista compartida amb Hitler: «Un ximple carregat d'empenta, un ximple sense mesura ni aturador. Un ximple monumental, magnífic i destinat a fer una carrera brillantíssima» que perora sobre la «gran solució» que permeti «eliminar els jueus». «S'ha dubtat que realment l'entrevista es produís, perquè ni Pla ni Xammar van tornar a explicar mai que van conèixer Hitler, i això és estrany. I si és falsa, s'ha de reconèixer a Xammar que profetitza la solució final». Encara que, això sí, frivolitza portat per la incredulitat davant les barbaritats del seu interlocutor.

L'exposició segueix amb la polèmica Xammar-Pla sobre el periodisme català amb la sèrie Periodisme? Permetin!, els viatges a una Txecoslovàquia elogiada des del catalanisme i a una URSS que converteix Xammar en convençut anticomunista, l'entusiasme per l'arribada de la República, el relat del triomf del nazisme, les polèmiques amb els anarquistes des d'El Be Negre, l'exili i les seves comptades intervencions públiques, com una implacable crítica als catalans de Destino, des de «José Pla» fins a la «rata de claveguera» de Sentís, als quals considera pitjors que el col·laboracionista francès Robert Brasillach i mereixedors de la mateixa pena (l'execució), reus de «la traició, la submissió total i venal a l'enemic, de l'execució de les ordres de l'ocupant».

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

RECUPERAR UNA TRADICIÓ / El recentment desaparegut editor Jaume Vallcorba va ser un pioner en la recuperació de la figura de Xammar amb la publicació a Quaderns Crema de l'antologia Periodisme (1989), les memòries Seixanta anys d'anar pel món (1991) i les cròniques sobre l'ascens nazi de L'ou de la serp (1998). «Però és el moment de donar l'impuls que ja tocava a la figura de Xammar, que no surti cap llicenciat de les facultats de periodisme sense haver llegit a fons la tradició periodística catalana i d'intentar integrar en el cànon periodístic almenys els tres grans noms, Pla, Gaziel i Xammar», sosté Quim Torra. I si és possible, és clar, el quart en discòrdia, Sagarra, i Just Cabot, Josep Maria Planes, Irene Polo, Francesc Madrid... Torra lamenta que la reivindicació d'aquests noms estigui més clara, en l'àmbit acadèmic, des dels estudis literaris que des dels periodístics. «S'ha estroncat la consciència que formem part d'aquesta tradició», lamenta Safont.

L'editor de Gaziel a Proa Josep Lluch, reconeix aquesta influència en la literatura catalana actual. «Els escriptors de 40 a 50 anys s'han meravellat pel descobriment d'aquest model de prosa. Avui funcionen millor, per exemple, Gaziel o Pla, foguejats en la breu però intensa etapa de normalitat del català als mitjans de comunicació dels anys 30, que autors dels anys 70 i 80 com, per exemple, Pedrolo».