El melic del món

Estem en l'era de la postbroma, diu Kundera, cosa que és el mateix que concebre el melic com a principi i final de totes les coses. No ho diu amb ànim pejoratiu, perquè el seu últim llibre celebra la insignificança com a font de la transcendència. Entenguem insignificant com a frívol o banal, sense avergonyir-se ni un minut per això, sense cinismes ni desencants. Aquest llibre sona a comiat, però no és fúnebre. Es llegeix com un testament, però no se senten campanes de mort. I això que la mort, fingida o real, està per tot arreu, en l'origen del riure infantil (el riure del poder) de Stalin quan explica l'acudit de les vint-i-quatre perdius; en la ridícula, hipòcrita necessitat d'afecte d'un home que fingeix estar malalt de càncer per cridar l'atenció, i en la mare suïcida que va ofegar el pobre diable que va intentar rescatar-la.

QUADERN DE BITÀCOLA / Això no és una novel·la. Es podria titular El llibre del riure i de l'oblit, si Kundera no s'hagués avançat a si mateix fa unes dècades. Hi ha personatges, sí, però només són vehicles perquè l'escriptor txec discuteixi amb ell mateix fingint-ne d'altres, fins i tot quan es vesteix de narrador omniscient. Kundera 'és molts, i tots s'avenen. No hi ha història sinó anècdotes, aforismes, comentaris, notes a peu de pàgina i digressions constants. Estem davant un quadern de bitàcola que aspira a traduir amb lleugeresa una teoria del món, vista per algú que és feliç malgrat com li resulta de ridícul el panorama des del pont.

Dividit en set capítols que al seu torn estan dividits en breus epígrafs, el llibre barreja Kant amb la divagació eròtica; Hegel amb la recerca de l'infinit bon humor; la nostàlgia del nen no desitjat amb l'ampolla d'Armanyac vessada (de la qual, per cert, Kundera treu conclusions polítiques d'allò més singulars: «¿Què indica aquesta caiguda? ¿Una utopia assassinada després de la qual ja no n'hi haurà altres? ¿Una època de la qual ja no quedarà empremta? ¿Llibres i quadros llançats al buit? ¿Una Europa que ja no serà Europa? ¿Bromes de les quals ningú riurà?»). El seu principal atractiu és que resulta imprevisible, espontani, despreocupat i, per què no, juvenil, com si Kundera hagués rellegit Bohumil Hrabal o hagués revisat les pel·lícules del Nou Cine Txec, des de Milos Forman fins a Vera Chytilová.

En l'escena de la festa, que funciona com a pseudoclímax, l'autor de La immortalitat es deixa imbuir per un esperit de tipus fellinià, amb tots aquells vitelloni seductors, algun enamorant-se del cul d'una ex, o inventant-se una versió impossible de l'idioma pakistanès, o menjant com si fos l'últim sopar. És una festa en què fàcilment podria haver-se colat el Jep Gambardella de La gran belleza, si Kundera observés els seus congèneres des de la poltrona de l'escepticisme. Però no: com exclama un dels assistents a la festa, «¡La vida és més forta que la mort, perquè la vida s'alimenta de la mort!».

El final, doncs, és un regal de vida, un discret aquelarre surrealista als Jardins de Luxemburg parisencs en clau de slapstick, que desengreixa qualsevol sensació de clausura definitiva, que aplaudeix l'amistat, que vol ser antídot contra els rancors cap a la memòria; que, finalment, ens fa pensar que ens agradaria estar amb Kundera 138 pàgines més.

3LA FESTA DE LA INSIGNIFICANÇA / LA FIESTA DE LA INSIGNIFICANCIA

Milan Kundera

Traducció: Xavier Lloveras / Beatriz de Moura

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Tusquets.

138 / 138 pàg. 14,90 €