'Borgman', una estranya perla holandesa

En primer lloc, definir aquesta pel·lícula amb el gènere d'intriga és una mica arbitrari i no gaire precís: el film també es pot considerar un relat de terror quotidià, un drama psicològic, una comèdia negra o el retrat gens amable d'una relació familiar. Aquest és un dels elements més destacats del cine del nostre temps, la mixtura genèrica o, el que és el mateix, la radical impuresa del gènere tal com sempre s'ha entès.

Borgman participa doncs d'algunes de les senyes d'identitat del cine contemporani. Va guanyar el premi a la millor pel·lícula en l'últim festival de Sitges perquè també és una proposta fantasticorealista, com ho podien ser les de Resnais, Bergman, Franju o Fellini en dècades passades. Compta igualment amb elements pròxims al Teorema de Pasolini, ja que parteix de la idea d'una espècie d'àngel caigut (de fet un individu instal·lat sota terra que també posseeix alguna cosa de vampir, però allunyat de la mística i iconografia del gènere) que posa de cap per avall els fonaments d'una família burgesa.

Notícies relacionades

Lliçons estètiques

Patricia Evangelista , periodista: "Duterte no va mentir: va dir que mataria els seus ciutadans i ho va fer"

El film de Van Warmerdam compta amb tantes imatges fantàstiques o desconcertants (l'inici amb els individus enterrats sota terra, els cadàvers amb un cubell al cap llançats al fons d'un llac) com amb motius de comèdia negra; situacions en aparença tranquil·les però inquietants (el protagonista explicant contes als fills de la parella vampiritzada) i moments verdaderament extravagants.

El resultat és així d'original, una proposta diferent en l'àmplia cosmologia d'un gènere que accepta, des de fa temps, tota mena de modalitats, temes i enfocaments. Una pel·lícula eminentment fantàstica que s'allunya dels axiomes del gènere per mostrar-nos el temor que habita en cada espai de la nostra vida.