El poeta que apuntava amunt

Xavier Folch, editor i amic de Joan Vinyoli, el recordava ahir així, el dia en què hauria fet 100 anys: «Vivia la poesia amb una intensitat enorme. Et llegia un poema i et preguntava: '¿T'ha agradat?' Li contestaves que sí. '¿T'ha agradat de debò?', insistia. I li repeties que sí, que t'havia agradat. I ell hi tornava: '¿Com Shakespeare?'... Apuntava molt i molt amunt. Encara que fos un home senzill i honest, literàriament tenia una enorme ambició, i per això a qui apuntava era a Shakespeare i a Rilke». Un contingut homenatge al Centre d'Arts Santa Mònica va recordar ahir el centenari d'aquest poeta que apuntava tan amunt,  menystingut en vida per alguns mandarins del realisme social, reivindicat per diverses generacions de poetes de la transició fins avui i amb un reconeixement públic que encara no està a l'altura de la seva ambició.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

És un «gran poeta europeu del segle XX», un dels poetes més importants de la literatura catalana «que qui el descobreix no se'n pot estar mai més», sostenia ahir Jordi Llavina, comissari de l'Any Vinyoli. Dels amics, col·legues i admiradors del poeta van comparèixer en pantalla, breument entrevistats, Manel Forcano, Feliu Formosa, Teresa Font, Xavier Folch, Vicenç Altaió, Isona Passola, Jaume Creus, Miquel Martín, Francesc Parcerisas, Carles Duarte, Joan Margarit i Laura Borràs. Qui va prendre la veu a la sala va ser el director de l'Institut Llull, Àlex Susanna, que va recordar les «tardes incandescents de converses poètiques i d'alcohol» entre un dels seus joves admiradors i el poeta «que es va immolar i ho va sacrificar tot per la poesia», que va viure un triple conflicte amb la realitat, amb el seu temperament sensorial, mediterrani, i amb la seva faceta germànica, més espiritual i metafísica, i a qui Susanna recorda «fràgil, solitari i necessitat de companyia i reconeixement». Era, va puntualitzar Francesc Parcerisas, «un home una mica fora del sistema», que sense estudis i envoltat d'intel·lectuals lluitava amb «la sensació de ser un estrany o un foraster».

Vinyoli va passar anys al purgatori crític. I mai ha estat un poeta popular (l'acte d'ahir, per cert, va estar a anys llum, pel que fa a mitjans i esforç, dels dedicats als centenaris de Josep Maria de Sagarra i Salvador Espriu). Però un fruit de l'Any Vinyoli almenys perdurarà. Com a mínim fins a l'any 2020, va anunciar el conseller de Cultura, Ferran Mascarell,  els poemes de Vent d'Aram seran lectura obligatòria a secundària. «Que el rei aguanta fort / -però segur / que amb tots els atributs, ceptre i corona, / acabarà caient», llegiran els estudiants de batxillerat. I aprendran que «per molt que ens abracem i que ens omplin la boca / de boca i que ens mesclem els cossos, / mai no som un». I que «la vida riu sense motiu, la mort sempre té la raó, / com una vella en un racó».