El relleu de Canet Rock

              

No es coneixien en persona. Encara que musicalment ja s'admiraven. Aquesta conversa a EL PERIÓDICO els porta a comprovar les seves afinitats, que en són moltes. Tantes, que s'acomiaden intercanviant-se els contactes per ajuntar-se, la pròxima vegada, en un local d'assaig. Els avis de Canet Rock, la Companyia Elèctrica Dharma, i els benjamins del festival, Txarango, són l'ahir i avui d'aquesta emblemàtica trobada que se celebrarà dissabte.

Joan Fortuny (veu i saxo de la Dharma).

 

-¿Quants anys teniu? Perquè jo ja sóc avi...

Alguer Miquel (cantant i líder de Txarango).

 

-Entre 22 i 29 anys.

-J.F. -¡Si encara no havíeu nascut quan es va fer el primer Canet Rock!

Carles Vidal (baixista de la Dharma).

 

-Els avis i els néts compartint escenari. Hauria de passar més sovint. Ens enriquiríem molt.

A.M. -Us hem escoltat tant que mola que ara ens trobem.

J. F. -És un exercici de memòria històrica important. Aquest nou Canet propiciarà un interessant pont.

A. M. -Tocar en aquest festival ens produeix una sensació estranya. El primer Canet Rock va sorgir en un moment molt concret. Va ser important més enllà de la música; una explosió social. Però veig paral·lelismes amb la situació actual. Nos-

altres hem fet una cançó sobre el 15-M. I compartim aquesta idea que la música no és només música. Té una dimensió social.

J. F. -És clar. La música va lligada a una contracultura que ara es tradueix en els moviments okupes, en tota aquesta moguda que hi ha al carrer i es pot vincular amb el que defensàvem llavors: demostrar que estàvem en contra de tot.

C.V. -Però no s'ha d'interpretar com una reproducció del que va ser Canet Rock. Seria impossible. Això sí: suposa una bona excusa per rememorar el que va suposar.

J. F. -Els artistes que vam tocar en aquelles edicions pioneres érem el  menys important. El que comptava eren les 35.000 persones que hi van assistir i ens van fer veure que no estàvem sols. Buscàvem alternatives al capitalisme salvatge. Al consumisme sense sentit. Es va dir Canet Rock però hi havia poc rock. Era més una qüestió d'actitud. A més, el mateix rock ha canviat molt. Ha entrat en una dinàmica de consumisme que té poca cosa de l'essència: una manera diferent de viure-ho tot.

A. M. -Precisament el grup Txarango sempre ha intentat viure-ho d'aquesta manera. De mirar per la societat.

J. F. -Nosaltres vivíem en comuna, ens vam aliar amb Comediants, uníem disciplines.

A. M. - ¡Nosaltres també vivim en comuna quan ens ajuntem! Per un motiu de pura supervivència [rialles]. N'hi ha prou amb una única nevera.

C. V. -¡Això és contracultura! Gastant menys pots canviar la societat. Ens creen necessitats fictícies; absurdes.

J. F. -En realitat, no sé si sabeu que Canet Rock es va fer sis anys després del festival de Woodstock. Va ser important: vam saber que no estàvem sols.

A. M.-Devia ser molt esperançador.

C. V. -Sabíem que estàvem vivint un canvi important. I també a nivell intern. Va ser quan vam començar a treballar amb Comediants, a imbuir-nos de la música del carrer, de la sardana.

A. M.-Nosaltres hem fet el mateix, però amb el món del circ. Vam començar treballant amb la casa okupa i escola de circ La Makabra. I amb Pallassos Sense Fronteres. Hem agafat el circ com a bandera, i hem intentat barrejar disciplines. ¡El motor és el mateix!

J. F. - Canet Rock va ser com treure el tap a la situació del moment. De fet, mesos abans ja es va fer també un festival similar a Burgos, en el qual vam compartir cartell amb Burning, per exemple. Recordo els titulars de premsa: «La porqueria ens visita». Però ens va propiciar poder fer gires per Espanya.

Marcel Làzara (veu i guitarra de Txarango).

 

-Ara, el festival se celebra en un moment d'orgull de país. En un any molt bèstia en aquest sentit. En cert sentit, s'ha volgut aglutinar l'ambient d'aquí.

C. V. -A finals dels anys 70 era graciós perquè cada festival que sorgia consistia a veure quin durava més hores. Víctor Jou, un dels artífexs juntament amb Josep Maria Mainat i Rafael Moll d'aquell primer Canet del 75, diria que un Canet Rock avui dia no pot ser autèntic. Va néixer amb vocació de mostrar també la música que es feia a tot Espanya, i per això hi van actuar per exemple Lole y Manuel.

J. F. -No es pot extrapolar. Llavors l'ecologia, el feminisme... tot estava començant. Vam descobrir que hi havia una altra manera de mirar tantes coses...

A. M. -Les idees havien de trobar el seu lloc. I va ser aquest.

C. V. -La música és un mitjà d'expressió de les idees.

J. F. - No he entès mai els grups que diuen que no es volen ficar en política, o en temes socials.

A. M. -Els músics som política. Fem política.

C. V. -Com a mínim, cultura.

A. M. -I crec que és molt important tot. Perquè tu decideixes on toques. Per què toques.

J. F. -Ja ho deia el meu germà Josep Fortuny: 'En el fons la música és una alegria col·lectiva. A ell i a Esteve Fortuny, a ells que van morir i van estar en els primers Canet Rock, volem rendir-los homenatge'.

Notícies relacionades

Brams completa el cartell de Canet Rock

El Canet Rock, en imatges

A. M. -I serà molt bonic. Per a nosaltres, tot és molt estrany. Som fills d'aquest primer món i encara que no vulguis en formes part. Encara que ara l'enemic és tan difús... Tan complex. La música i el compromís són les nostres prioritats. Fem les coses que ens dóna la gana. I diem el que ens dóna la gana. Sense preocupar-nos si molestem o no.

J. F. -¡És que la feina del músic és precisament molestar!. Deixeu-me que us doni un consell. Bé, més ben dit, uns quants: disfruteu tant com pugueu. I no perdeu l'honestedat musical. Ni la de pensament. Perquè amb els anys, se us tornaria en contra.