Chicago, fidel a la seva reputació

Chicago és un d'aquests grups clàssics que ha seguit el seu rumb sense tolerar gaires influències de l'exterior, atent a un so fundacional que es remunta al trànsit dels anys 60 als 70. Al mateix temps, no s'atrinxera en el revival, sinó que va publicant discos amb certa regularitat. Estabilitat, doncs, però no pilot automàtic. Música, això sí, que remet a una altra època, i que la banda expandeix i reprodueix amb minuciositat, com va demostrar dimarts en un Auditori que va quedar lluny d'omplir-se, en el seu retorn 37 anys després del seu debut a l'antic Pavelló del Joventut de Badalona.

Des que, el 1985, Peter Cetera es va donar de baixa, la funció del baix i la veu aguda recau en Jason Scheff, si bé el lideratge de la banda és cosa del teclista i integrant original Robert Lamm. Encara que aquest va anunciar un recital amb cançons de tots els discos, el gruix del repertori va correspondre a la seva primera època, començant amb Questions 67 & 68 i Dialogue (part I & II), que van encarrilar la nit. Pop amb ressons beatleians passat per un filtre jazz-rock i funk robust amb ambició progressiva. Música inventada en una època en què els grups miraven d'ampliar els marges dels gèneres canònics.

BALADES AMABLES / El gran hit de Chicago, If you leave me now, va sonar molt aviat, i amb ell, els ressons de balada discotequera de la temporada 1976-77, amb el falset filo-Bee Gees reconstruït amb cura per Scheff. Les frondoses exploracions jazz-rock, característiques de la banda, segueixen tenint el seu revers en aquest  tipus de peces, com la balada d'estrena Now, del seu nou disc, Chicago XXXVI (que, va dir Lamm, sortirà a la venda la setmana que ve), o Look away. O la lleugera Does anybody really know what time it is?, de 1970.

Notícies relacionades

Festa

A Sabrina no se li va escapar una teta

Lamm portava la batuta, però el protagonisme escènic va anar rotant al llarg de les dues hores i mitja que va durar l'actuació, amb moments dominats per Scheff i per l'històric trompetista Lee Loughnane, cas de Call on me. Chicago no ofereix lideratges carismàtics, sinó un cos sonor sofisticat, segurament demodée, però fidel a una idea i executat amb rigor.

El segell més simfònic es va fer notar en peces com Ballet for a girl in cuchannon, amb vents triomfals i solo de guitarra desfermat per part de Keith Howland, sobre una base, per una altra part, molt física, molt rhythm'n'blues. Aquest equilibri entre preciosisme i fogositat va elevar el tram final del concert, en què, a més de l'altra balada d'èxit, Hard to say I'm sorry, van caure l'adaptació d'I'm a man, de l'Spencer Davis Group, i els clàssics Feelin' stronger every day, Free i 25 or 6 or 4. Van deixar enrere un repàs a la seva trajectòria òptim per satisfer qualsevol fan.