Extremoduro i els seus fantasmes

Exhibició d'èpica, dissabte a la nit a Santa Coloma, amb el retorn d'Extremoduro. Més de tres hores de concert amb la versió moderna del grup, aquella que s'assenta en llargues i, de vegades, intricades composicions, i relega a un segon pla el repertori més impetuós dels seus primers temps. Però no es pot negar la voluntat d'evolució d'aquest grup d'origen extremeny, que al seu dia va tenir el mèrit de reconvertir un llenguatge tan grapejat com el del rock urbà i imprimir-li personalitat tant en els textos com en les partitures.

Extremoduro va estrenar un recinte per a concerts al parc de Can Zam, que el cap de setmana que ve acollirà el festival Rock Fest Barcelona. Una enorme esplanada on es van concentrar uns quants milers de fans als quals Roberto Iniesta, Robe, va reconèixer la fidelitat. «Gràcies per tornar on algú us vol sense que torneu», va dir a l'inici del concert, que va començar sense ell, amb la instrumental Extraterrestre.

Encara que la primera que va cantar va se Sol de invierno, de Deltoya (1992), no van anar per aquí els trets al repertori que havia de venir. Va dominar, com és costum al grup, el material més contemporani, enarborat pel seu nou disc, Para todos los públicos, del qual van despuntar Locura transitoria i Entre interiores, creacions més pròpies d'un cantautor que d'una banda de rock ordinària, que parlen del marc mental, entre « la locura y la razón», en què sembla moure's sempre Iniesta.

Notícies relacionades

La Barcelona dels prodigis literaris

Fito Páez, salvatge i refinat

Entre les mirades cap enrere, una disfrutable Golfa, que li va inspirar una dedicatòria relativa al Dia de l'Orgull Gai. «Si el meu llenguatge fos políticament correcte, la dedicaria als que pateixen una persecució per la seva orientació sexual. Però com que no ho és, la dedico a tots els marietes que hi ha al concert, siguin tios, ties o el que els doni la gana de ser».

DENSITAT SIMFÒNICA / Va demanar que ningú gravés amb el mòbil Canta la rana perquè és inèdita i vol «que segueixi sent una sorpresa en els pròxims concerts», un prec inútil: hores després ja estava penjada a YouTube. Un repàs de La ley innata (introducció i segon i quart moviment) va mostrar la cara més simfònica, densa, d'Extremoduro abans d'una segona part de concert una mica més desimbolta. esquitxada per les benvingudes Quemado tus recuerdos i Puta. I la sensació que Extremoduro segueix sent un grup especial encara que de vegades el seu cripticisme pugui entravessar-se.