La memòria d'Aznavour

Com Charles Trenet, com Henri Salvador, Charles Aznavour entén vida i escenari com una poderosa unitat que només es pot prolongar fins a les últimes llums del crepuscle. Mentre aquestes esperen, sense presses, el cantautor d'origen armeni viu per donar nous sentits i matisos a les seves composicions, per a glòria de la cançó francesa tan nodrida d'aportacions dels seus fills d'ultramar.

D'això va anar la cançó que va obrir el recital d'ahir a la nit al Liceu, Les émigrants, amb cites a l'holocaust i als guetos, i a personatges que un dia van ser francesos d'adopció, Picasso i Marie Curie. Bé, era la primera peça de la nit, encara que Aznavour la va interrompre dues vegades perquè sentia un brunzit electrònic que el molestava. Mentre s'arreglava la incidència, va cantar un fragment d'El barco ya se fue, en castellà, només amb el pianista.

Mig segle després

Dirigint-se al públic en francès, va dir entendre bastant bé el castellà si no fos pel detall que «la gent el parla massa ràpid», i va esquitxar el repertori amb  peces adaptades en el seu moment a aquesta llengua, com Habrá un despertar i Nuestra juventud. A propòsit d'aquesta última, va recordar el seu primer recital a Barcelona, «fa més de mig segle», a la sala Emporium, avui Muntaner. Fa una mica menys, el 2010, el vam poder veure al Festival Jardins de Cap Roig.

Sòlida presència escènica i notable profunditat vocal als seus 90 anys, complerts el 22 de maig. «A la meva edat a vegades passen coses, com, per exemple, que t'oblidis de la lletra de la cançó», va fer broma, apuntant al seu millor còmplice, una pantalla situada a peu d'escenari que reproduïa tots els textos. A les butaques, un públic previsiblement madur entre el qual es va veure Raphael i la seva dona, Natalia Figueroa.

El clàssic Mourir d'aimer va introduir melodrama del bo en la seva versió més severa, i la seva filla Katia, una de les dues coristes, va compartir protagonisme a Je voyage, una de les  cançons més modernes de la nit, que va donar títol a un disc del 2003. Melodies evocadores i arranjaments frondosos, a càrrec de set instrumentistes, amb el piano i els sintetitzadors com a suport. I un Aznavour parlador, pròxim i amb gestos irònics, com quan va al·ludir a certs aspectes de la llengua francesa. «Tenim unes paraules que anomenem des gros mots», va assenyalar; paraulotes com les que van recórrer la peça Mes emmerdes.

Consciència sentimental

Notícies relacionades

La vida sense Paul Auster

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

El degoteig de pesos pesants del seu repertori va anar a més amb Il faut savoir, Désormais i la romàntica Toutes les visages de l'amour, que va cantar en la seva versió anglesa, titulada She, la qual el 1974 el va portar al número u al Regne Unit (i que el 1999 va adaptar Elvis Costello per a la banda sonora de la pel·lícula Notting Hill). Aquí va parlar l'Aznavour de consciència sentimental de diverses generacions. «L'important en l'amor és comunicar-te, i per això n'hi ha que han après diversos llenguatges», va destacar, i va interpretar Mon emouvant amour.

En els bisos, dues peces totèmiques més, La bohème i Que c'est triste Venise, interpretada en francès, i una propina fora de tot guió, La mamma, que va coronar amb sentiment el recital. Dues hores, 25 cançons i una exhibició d'ofici, art i molta memòria.