Matute: "A la meva edat avançadíssima he aconseguit ser feliç"

Ana María Matute, de 85 anys, es mou amb lentitud, parla amb lentitud. Parla i es mou amb una crossa. Hi va haver un temps en què va prevaler la velocitat. Va ser precoç en l'escriptura, en la publicació, en els triomfs. Ho ha guanyat gairebé tot. A l'abril rebrà el Cervantes: un premi d'homes. En la galeria de les estàtues ensenyen pocs bustos femenins, encara que hi hagi un devessall d'escriptores. A Ana María només se li resisteix el Nobel. Té por no estar ja a temps. En la nit barcelonina, els seus cabells blancs són una luxosa estola d'ermini.

- L’últim llibre que li han publicat, ‘La puertade la luna’, ocupa 850 pàgines. Els contes complets.

-  Sí, els han recollit tots.

- N’ha escrit molts.

- Sííí. Sóc una contista.

- I al veure aquest volum amb tantes pàgines...

- Ja sé el que hi ha. Hi ha moooolts anys. Vaig començar molt jove. Sóc molt vella. Per tant, vostè mateix.

- Els 125.000 euros del Cervantes, ¿ja tenen destí? 

- Ai, em pregunta unes coses... Sí, és clar. ¡Viure!

- Viure.

- Ajudar a viure, que és molt important. Jo visc de la literatura.

- De la literatura mai s’ha viscut gaire bé.

- Al principi era pitjor. No em queixo, vaja.

- Quan pensa una nova novel·la, l’obra li va creixent per dins.

- Això sempre. Tot el que escric segueix el mateix procés. Primer ho larvo, creix i pot sorgir per qualsevol cosa. La idea sorgeix de les coses més impensades. Comences a pensar en aquella frase que et xoca per algun motiu i, sense adonar-te’n, va

naixent. ¡Això és una novel·la! Crees els personatges. Es disfruta molt, l’hi adverteixo.

- ¿En quin punt està?

- Després de festes la començaré [l’entrevista es va gravar abans de Nadal]. No es pot explicar mai.

- ¿Mala sort?

- Més que mala sort, s’espatlla, ¿sap? La primícia ha de ser per al paper, per a l’escriptura.

- ¿Com s’organitza per escriure? 

- No sóc dona de costums. Tiro per la meva comoditat, per com em va millor. Però, miri, sempre hi ha unes petites regles. No sóc dels que es lleven a les cinc del matí. Nooo. Això mai. Em llevo tard. Començo a escriure a les onze. A vegades, si estic cansada i me n’he anat a dormir tard, després. Després dino. Si puc dinar amb la meva família, millor. Però, això sí, després he de fer la meva migdiada, importantíssima. I després, a partir de dos quarts de set o les set, em poso a escriure una altra vegada. I després el que doni de si.

- ¿Fins a la matinada? 

- A vegades fins a les dues o les tres.

- ¿Seguir escrivint significa voler seguir vivint?

- Exactament. En el meu cas, segur.

- ¿Escrivint fins al minut final?

- Fins al minut final. M’agradaria ser d’aquells escriptors que s’han mort escrivint, que els ha caigut el cap al mig del foli. En realitat, el que no voldria és morir-me.

- Quan rebi el Cervantes ha de pronunciar un discurs. ¿Això l’angoixa?

- A mi els discursos no em van. No sóc una persona de discursos. Sóc una persona de contes i novel·les. I d’aquí no em treuen. Ni poesia. Res. Discursos, assajos, no, no. També vaig haver de fer el de l’Academia.

- ¿I tornarà al bosc?

- No en tinc ni idea. Parlarà de literatura, per descomptat. ¡No parlarà d’agafar percebes!

- Doncs els percebes li agraden.

- M’encanten. Per això se m’ha acudit.

- Fa una dècada em va dir que l’edat en què s’havia quedat eren els 11 anys. ¿Ha crescut?

- Poc, poc. La vida et dóna alguna bufetada que et fa créixer una mica, però vaja, no gaire. Però ara rep més alegries que bufetades. No parlo d’ara. Puc dir que sóc una dona feliç, dins del que es pot ser feliç en aquest món. Sí, sí. Sóc feliç. A la meva edat avançadíssima he aconseguit ser feliç. Més ara que quan era jove.

- ¿Quan va ser infeliç?

- Quan no vaig ser feliç va ser quan em vaig casar. Me’n vaig anar de casa i vaig estar 10 anys molt malament. Després, quan vaig tenir la depressió, tampoc ho vaig passar bé. Però bé, això ja...

- En el còmput de vuitanta-i-tants anys, ¿60 de bons i 20 de regulars?

- Sí, més o menys. No està malament, no està malament. No em queixo.

- Escriu i llegeix des dels 5 anys. Suma 80 anys com a lectora i escriptora. És una professiona molt llarga.

- Sí, sí.

- ¿S’aprèn sempre o només al principi? 

- Sempre es va aprenent. El que encara conserva, com jo conservo, una mica d’innocència, una mica de sorpresa per la vida... ¿No? Perquè

encara em sorprenc. Sí, potser sóc una mica més innocent que la majoria de les persones.

- ¿Innocència verdadera o innocència buscada?

- Nooo. No busco això. Passa i res més.

- ¿Aquesta innocència ha estat un tret positiu o li ha donat disgustos?

Ha donat disgustos. Però dels disgustos jo sempre procuro treure’n algun fruit.

- Li llegeixo una cosa: “Un niño llevaba un traje que le iba grande y le pedía a un duende que se lo acortase”. 

- És el conte que vaig escriure als 5 anys. Un dels que vaig escriure llavors. La meva mare els va recollir. Quan em vaig casar me’ls va donar en un capsa de cartró, de sabates em semblava a mi. No tots, però una gran quantitat. Contes il·lustrats per mi fins als 12 o 13 anys. Després ja vaig començar amb la novel·la.

- Es va atrevir molt aviat amb la novel·la. ¿No li va fer mai por?

- Potser era l’únic que no em feia por, ¡tota la resta, sí!

- Aquells llapis llargs...

- Que em regalava el meu pare, que s’anaven gastant i ell em deia que eren nans. Em feien pena. Tothom em regala llapis. És que m’encanten els llapis de colors. Aquesta olor que té la fusta. Tinc unes capses de fusta de puros i els hi poso. Em fa una il·lusió...

- De puros no en fuma.

- Alguna pipadeta he fet. 

- ¿Què se n’ha fet de Totitos?

- Aquí la veus, arrugada [riu].

- ¿Encara és Totitos?

- La meva germana encara em diu Totitos. Me’l catalanitza: Tutits [riu].

- ¿Ha tornat a la ciutat dels armaris?

- Mentalment sí, perquè ja no existeix.

- ¿Somia amb els armaris?

- Sí, alguna vegada sí. És una sensació que no oblidaré mai, quan es va encendre una flama al partir un terròs de sucre. Tenia 6, 7, 8 anys, no me’n recordo exactament.

- Quan veu un paraigua, ¿pensa en el seu pare?

- ¡No, home, no! Quina ocurrència [riu].

- Ja sap a què em refereixo. Fabricava paraigües.

- També tenien magatzem de metalls, que és l’únic que conserven els meus cosins. Tothom qui fabrica alguna cosa amb un metall els compra a ells. En tenen aquí i a Bilbao. Però jo no tinc res a veure amb això. 

- Després de la guerra civil, van recuperar la fàbrica. 

- És clar, és clar. Tot, tot. 

- El mort amb una dent d’or i un panet de xocolata. 

- ¿Encara se’n recorda d’això? Jo no ho oblido mai. El panet de xocolata, una persona morta amb allò a la mà. Et fa la sensació de mort, ¿sap? Molt real. No aquelles morts de l’avi que no torna.

- Panet i xocolata.

- Passaven gana. Aquella mà... Aquell home no va tenir temps de menjar-se’l. La vida que se te’n va. De sobte, bruscament i brutalment.

- ¿Pensa en la mort?

- Sí.

- ¿De quina forma? 

- Sempre he pensat en la mort.

- ¿També de petita? 

- No me la podia creure del tot. Em pensava que potser era una d’aquelles coses que diuen als nens perquè facin bondat.

- ¿I com la viu ara?

- Com un adult ¡que no hi està gens d’acord!

- Sempre ha sigut hàbil amb les mans.

- No és que fos hàbil, però quan alguna cosa m’agradava, ho feia. No sé cosir. No obstant, si ha fet falta, he cosit. Sobretot amb fil d’or.

- Amb fil d’or deu donar gust.

- ¡Home!

- ¿Què es cus amb fil d’or?

- Per exemple, un adorn. Si fas una finestreta de plàstic transparent que sembla vidre, l’emplomat, diguem, amb fil d’or. 

- En aquests moments, la perícia queda per a la crossa. 

- Sí, fill, sí.

- ¿Quantes operacions? ¿Onze?

- Onze. He entrat onze vegades al quiròfan. No sé si me’n deixo alguna. 

- Però la seva resistència és bàrbara. ¿És de família?

- Els meus pares van morir joves. Dos germans meus han mort. Som una família normal [riu]. Menys jo, és clar.

- ¿No és normal?

- És una broma.

- Sempre ha sigut excepcional.

- Recordo que de petita ja era diferent. Més rara que un gos de color verd.

- ¿Ho segueix sent?

- Sí, sempre em passen coses rares. Tinc una amiga a qui, fa molts anys, quan ens vam conèixer, li vaig dir: “Tu no et sorprenguis perquè a mi em passen coses que no li passen a ningú”. Es va posar a riure, vaja. Temps després em va respondre: “¿Saps que tenies raó?”.

- Potser busca la raresa, o l’atrau. 

- ¡Em passa! I fico la pota. En un sopar, o en un dinar, amb molt protocol, estava al costat de l’ambaixador de Nicaragua. Vaig sentir que em preguntava: “¿Quants llibres ha escrit?”. “Ui, no ho sé, els hauria de comptar”. Em va mirar amb una cara... Una altra persona que era a la taula m’ho va aclarir: “No t’ha preguntat quants llibres has escrit, sinó ¡quants fills tens!”. ¡Aquesta és la Matute! 

- ¿Després ho va aclarir?

-¡De seguida!

- ¿On és el nino Gorogó? 

- Al mateix lloc de sempre, entre la roba interior, entre els mocadors i les samarretes.

- ¿És la pertinença més antiga que conserva?

- Em sembla que sí.

- ¿Quina relació manté amb ell? 

- La mateixa. Quan estic enfadada l’hi explico. I em mira amb aquells ulls, pobre, que ja té tèrbols.

-No li ha contestat mai. 

- Sempre.

- ¿Com és la veu?

- Doncs no ho sé explicar. Una veu de ninotet negre.

- ¿A quina edat va llegir Cervantes, quin vaser el primer contacte? 

- A l’escola. No m’agradava gens. M’avorria. No l’entenia. Aquestes coses no es fan amb els nens. I després, d’adolescent, va canviar. “Ets escriptora i has de llegir el Quixot”. I em va entusiasmar. I he plorat amb la mort del Quixot, oh. L’home deixa d’estar boig quan es mor.

- La bogeria de l’escriptor. Aquí té material per al discurs.

- És clar, és clar. La cosa va per aquí. No vull dir res perquè porta mala sort.

- ¿Al seu pare li agradava que fos escriptora?

- A tots dos, al meu pare i a la meva mare. No eren uns pares a l’estil de l’època. Eren burgesos amb una mentalitat burgesa, no em van deixar estudiar una carrera, volia estudiar Filosofia, en canvi els va fer il·lusió, a la meva mare moltíssim, al meu pare també, que escrivís.

- Estrany, ¿no?

- En aquells temps no era la professió somiada. Fins i tot uns oncles, no carnals, segons o tercers que vivien al nord, estaven espantats. “Pobres, el que deveu estar passant amb la nena”.

- ¿La gent és millor ara?

- És igual. Hi ha més cultura, entenen més les coses. Potser dissimulen més. Però ha canviat molt la mentalitat de la gent sobre el que una dona pot fer o no. Les dones també hi hem contribuït molt. 

- Vostè sempre ha fet el que ha volgut.

¡El que he pogut! A costa d’enfadar-me molt, de molts disgustos, però ho he fet.

- I aquesta rebel·lia, ser mestressa de la seva vida, ¿d’on neix?

- Misteri, jo què sé, fill, va amb la naturalesa de la persona.

- Es va separar, va anar als EUA, els anys...

- Negres.

- ¿Què va passar?

- Vaig descobrir un altre món terrible, que desconeixia, que era el de l’abús. ¿Per què parlar d’això?

- Parlem d’alegries.

Al final em vaig separar, que en aquella època no se separava ningú. Vivien verdaders inferns a casa però no se separaven perquè nooo. 

- D’aquí ve la gran unió amb el seu fill Juan Pablo. 

- Ens estimem moltíssim, ens entenem molt bé, estem molt units.

- Però a vegades s’escapa de la vigilància filial, abans amb els whiskys i ara amb els gintònics. ¿Per què aquesta traïció?

- [riu] No ho sé. El whisky em resulta barroc, i el gintònic, lúcid. És més sincer.

- Deuen ser poquets gintònics. Si el metge llegeix això...

- Sí, poquets. Quan em ve de gust.

- Si a aquestes altures no es dóna una alegria, ¿oi?

- Quan comenci a escriure, llavors me’l prendré abans de posar-me davant la màquina. Al matí, no; a la tarda.

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

Ara toca el Nobel.

Els que me’l volien donar s’han mort. ¡La gent se’m mor! Duro massa [riu].