John Connolly :«La novel·la negra sempre ha estat amb els febles»

El 1999, John Connolly (Dublín, 1968) iniciava, amb Todo lo que muere, la sèrie de novel·les negres protagonitzades per Charlie Parker. El sàdic assassinat de la seva dona i la seva filla acabava amb la seva carrera policial i l'introduïa, novel·la a novel·la, en un món amb àngels caiguts que es reencarnaven en successius assassins en sèrie i cruels potentats, fantasmes de nenes mortes, venjadors (incloent-hi el mateix Parker) no conscients de la seva verdadera naturalesa, un misteriós déu que habita en els boscos del nord... Les seves novel·les inicialment policíaques s'anaven transformant lentament en una altra cosa, cada vegada amb més elements fantàstics. Fins a arribar a l'entrega número 12, La ira de los ángeles (Tusquets), on es deixa anar pel que fa a l'aspecte sobrenatural.

-¿Aquest era el seu pla, desvelar de mica en mica aquests misteris, o als primers llibres tenia més por de la reacció dels lectors a la intromissió de l'element fantàstic en la novel·la negra?

-Quan vaig començar, la novel·la negra, la mistery fiction, rebutjava l'aspecte sobrenatural. En l'arrel del gènere hi ha explicar la realitat racionalment. Sherlock Holmes, Poirot... I hi ha lectors, crítics i escriptors més conservadors als quals costa sortir d'aquests límits. Em va sorprendre que em publiquessin i no va ser fins a la cinquena novel·la, El ángel negro, quan em vaig adonar que podia fer alguna cosa més ambiciosa. I per això els elements sobrenaturals van guanyar més i més importància. I les respostes definitives al que li passa a Parker seran una explicació sobrenatural.

-¿Per què va agafar aquest camí?

-Jo vinc d'una tradició diferent. Les meves lectures de jove, el fet que els irlandesos no s'hagin sentit mai còmodes amb la raó com l'única forma d'entendre el món, la mena de novel·la negra que m'agrada llegir i per tant escriure... Sempre tinc personatges que estan buscant la redempció, com en les novel·les de James Lee Burke, Michael Connelly i Dennis Lehane. Si véns d'una tradició catòlica, aquest concepte sempre hi és present, amb una càrrega espiritual i metafísica important. Aquests tres escriptors, no és cap casualitat, són catòlics i, a més, d'origen irlandès.

-Diu que el seu enfocament fantàstic vulnera les arrels del gènere. ¿Però no va precisament al seu mateix origen, a Edgar Allan Poe, a la barreja de misteri, d'horror, de l'univers gòtic?

-És molt afalagador el que diu. Poe és molt interessant perquè en les històries d'Auguste Dupin hi ha un misteri i un procés lògic per resoldre'l, però la solució, i sobretot a Els assassinats del carrer de la Morgue, és tan fantàstica que crec que Poe no tenia fe en aquest procés de deducció lògica. Sí que em sembla que el gènere va girar l'esquena a aquests elements a favor de la racionalitat. Però els elements antiracionals sempre havien estat allà. Wilkie Collins, Dorothy L. Sayers, Ross MacDonald, James Lee Burke... I és clar, si anem als quatre pilars de la tradició gòtica anglesa, Oscar Wilde i El retrat de Dorian Gray, Charles Maturin i Melmoth el errabundo, Richard Brinsley Sheridan i El tío Silas i Bram Stoker i Dràcula, tots són escriptors angloirlandesos. Una de les raons per les quals vaig escriure novel·les negres nord-americanes va ser per sortir del que se suposa que havia d'escriure un escriptor irlandès. Però com més hi penso, veig més que he arrossegat aquests elements de la tradició.

-Si fins i tot té nenes mortes devorades per cucs. Més de Poe que això...

-¡Ha, ha! ¡Sí! El gènere ha canviat moltíssim en aquests 15 anys des que vaig començar a escriure. Cada vegada hi ha més novel·listes joves que estan influenciats per les pel·lícules, la novel·la gràfica, gèneres diversos... I ja no veuen gens estrany que hi hagi aquests híbrids. Així és com evoluciona un gènere, amb gent que està experimentant en els límits i fent que aquests experiments passin a ser mainstream. Jo m'allunyo del model britànic, la crime fiction: en la societat hi entra el caos, en forma de crim. I un detectiu, que és un membre de l'establishment, actua per establir l'ordre. Per això els encanten tant els procediments policials.

-Però vostè és irlandès...

-¡Sí, exacte! Nosaltres no tenim tanta fe en el poder establert. Potser perquè no era nostre durant molt de temps. I la novel·la negra nord-americana tampoc creu en l'ordre establert. Resulta interessant que neixi a Califòrnia a la dècada dels 20, l'estat més corrupte de tota la Unió, on hi havia una diferència molt clara entre la llei i la justícia. Si eres vulnerable, pobre, immigrant, aquestes institucions no eren allà per ajudar-te. I necessitaves algú extern, i és per això que tens els detectius privats, que provenen del western. La novel·la negra nord-americana ve del desordre, de la idea que la societat és inherentment corrupta. I el que es necessiten són aquests àngels fortuïts.

-En els 11 llibres de la sèrie de Charlie Parker, n'hi ha uns quants que són clau, que expliquen molt sobre el que passa darrere de la realitat aparent. La ira de los ángeles n'és un, ¿oi? 

-Sí, hi ha novel·les que revelen molt més que altres. La pròxima, The wolf in winter, no contribueix tant a explicar la sèrie. Però sí que canvia el que passarà després... M'encanta veure el món a través dels ulls de Parker, disfruto escrivint aquestes novel·les, i suposo que a vegades miro d'endarrerir el moment en què arribarem a la conclusió. Perquè per un costat la gent vol respostes i en canvi, per un altre, vol que no s'acabi.

-¿Quantes novel·les trigarem a desvelar els misteris que hi ha darrere dels àngels caiguts, qui els persegueix, què és realment Charlie Parker, què és aquell déu amagat al nord, als eixams de vespes i amagat darrere els miralls...?

-¡Si l'hi digués, l'hauria de matar després! Miri, intento no revelar-li res. Però normalment els personatges viuen més enllà dels seus autors. En qualsevol cas, és bastant estrany que un autor aconsegueixi lligar i tancar una sèrie. No estic dient que la sèrie s'hagi d'acabar amb una massacre generalitzada, però en una sèrie com és aquesta, que funciona com una continuïtat, trobo que sí que estic obligat a donar una resposta als lectors, que sigui adequada i que no se sentin enganyats. I una cosa com aquesta és molt difícil d'aconseguir.

-¿Seguirà allargant aquests misteris fins que s'acabi la sèrie, cinc, deu novel·les més...

-¡Realment ho segueix intentant!

-...o ens explicarà si Parker és un dimoni o no? ¿Allargarà anys i anys la incògnita, deixarà que la sèrie segueixi una vegada aclarit quin és aquest joc que s'amaga al darrere?

-Miri, ara mateix estic enmig d'un llibre que crec que es titularà La cançó de les ombres. ¡És la primera vegada que ho explico! Potser és el següent llibre. Em sembla que puc donar al lector les respostes a totes aquestes preguntes de les quals estem parlant. I potser ho faig. No vull turmentar els lectors, vull mantenir la tensió però no ajornar més les respostes. Vull que quan les doni la gent se sorprengui i al mateix temps vegi que d'aquesta manera tot té sentit. No vull jugar constantment amb els lectors, aquesta és una de les raons per les quals en el cinquè llibre aquests elements sobrenaturals es van fer més explícits. Perquè en les novel·les inicials potser podíem pensar que Parker s'estava ensorrant i veient visions.

Notícies relacionades

La vida sense Paul Auster

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

-En aquesta última novel·la sorprèn l'element polític. Els radiopredicadors de la ultradreta nord-americana s'han venut, literalment, l'ànima al diable.

-Tot i que hi ha elements sobrenaturals, aquests llibres existeixen en el món real. Rebo correus electrònics  de lectors molt indignats, sobretot nord-americans, perquè sóc massa progressista. Sempre responc que sóc fonamentalment un cristià del nou testament. I crec que si Crist vingués demà no reconeixeria cap d'aquestes persones com algú dels seus. Si parles de compassió, de moralitat, de redempció, les novel·les negres són el seu terreny natural. La novel·la negra americana sempre ha estat amb els més febles, amb els vulnerables, amb els pobres, amb els que no tenen veu en la societat. De manera que queixar-se perquè una novel·la negra mostra compromís amb els pobres suggereix una incomprensió fonamental.