Un mite en sabatilles

L'Aigo claro [L'aigua clara, en occità] és el nom de la finca que Charles Aznavour té a Mouriès, a la dolça Provença, entre turons i oliveres. La casa en la qual passa més temps treballant. Com a compositor. Com a escriptor. I com a productor «del millor oli del món», diu (encara que només el distribueix a xefs i restaurants). Al cantant li agraden els gossos, dues escultures canines custodien la porta principal i un seguici amb la llengua fora ronda al seu voltant. El seu amor pels animals el porta a demanar al seu ajudant que se'ls emporti. «No, si no molesten», li indiquen els periodistes que el visiten. «Però vostès als gossos sí», diu contundent.

Pot no semblar-ho per la reacció, però l'humor d'aquest mite nonagenari i incombustible és no obstant excel·lent. Vestit informal, explica que quan va fer 50 anys va decidir que no en celebraria cap més fins que arribés als 100. «Llavors em jubilaré», avisa. El mes passat va celebrar els 90 en un escenari. I el 26 de juny debutarà al Liceu. Tornarà a aquella Barcelona on el 1956 va actuar per primer cop fora de França. A la sala Emporium. «D'aquell dia recordo les dones i la xocolata. Per a mi, les dones són com la xocolata».

A les parets, al costat del piano, hi ha legions d'honor («del Canadà, del Líban...»). Una medalla del general De Gaulle («és clar que el vaig conèixer»). Un quadro amb un dibuix d'Edith Piaf: «Vaig estar vuit anys a casa seva, no al seu llit. No vaig escriure cançons per a ella, sinó amb ella. Sempre tenia molta gent al seu voltant. Odiava viure sola. I sí, va patir moltíssim. I va riure molt també».

Uns claus de ganxo despullats delaten la falta de quadros. «Eren més discos d'or. Fa anys que els regalo. No els necessito per presumir. No serveix de res la vanitat». L'armeni viu més famós camina amb desimboltura fins al sofà. «Em llevo a les set, vaig a la piscina, faig els exercicis i vinc a l'estudi. La motivació de la meva vida són la família [ha tingut tres dones, sis fills i una néta] i la feina. Preparo un disc en francès, un altre en italià, portuguès... Sóc capaç de fer cinc coses alhora i compondre una cançó cada dia. Avui no he escrit cap cançó, però he escrit tres pàgines per al meu pròxim llibre amb les meves experiències. Com en les meves lletres, parlo de tot. I ara doncs, és clar, parlo de la pròstata... La creativitat és un múscul que s'ha d'exercitar».

Aquest tità de l'activitat porta sonotone. Les seves mans tremolen lleugerament. «És el moment de la medicina», li indica un altre dels seus ajudants. «La meva vida és exemplar. No bec, menjo poc i ja no festejo dones. El cantant Julian Clerc em va definir com un home de deures». ¿I què ha estat de La bohème? ¿La troba a faltar? «La bohème no és un tipus de vida, és un estat d'ànim, de l'esperit. Era sempre casa meva, quan no hi havia la meva dona. Llavors, rebia els meus amics i ¡això era la bohèmia!».

L'ambaixador d'Armènia a Suïssa (on té una altra casa i hi paga els impostos «igual que els de França, encara que vagin a parar al calaix equivocat», es lamenta) s'atreveix a pronunciar-se sobre Catalunya. «El problema podria ser que si se separa es convertirà en un país petit. I la vida als països petits és molt dura, perquè s'han d'alimentar dels altres», analitza aquest armeni que sap què és pertànyer a una nació sense Estat.

Notícies relacionades

La vida sense Paul Auster

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

La situació de l'Armènia de la qual els seus pares van haver de fugir és, constata, difícil. «Per començar, falta que els turcs reconeguin aquell genocidi que continuen negant. La joventut està convivint amb els fills dels assassins. Miren al futur sense oblidar el passat». Ell és, sobretot, «un home de pau». «Els meus millors amics són un turc, un jueu i un italià. No m'importen les seves religions. Déu és el mateix per a tothom però, com els artistes, té pseudònims. Llavors, ¿per què lluitem?».

Mira el rellotge. Dos quarts de sis. «Ara fan Dans l'air, el seu programa de televisió favorit», informa el seu secretari. Ha arribat l'hora de marxar.