Un museu a la pedrera

«A l'hora d'exposar, un museu tradicional cedeix un espai a un artista i l'artista ha d'adaptar la seva obra a aquest espai. Nosaltres ho farem a la inversa. Preguntarem a l'artista què vol fer i li construirem l'espai», explica Ana Vallés, presidenta de la Fundació Sorigué i del grup empresarial homònim, i dipositària d'una de les col·leccions d'art contemporani més importants, i desconegudes, del país. O dit d'una altra manera: «Els nostres fons ja no creixeran de forma tradicional, comprant obres ja realitzades, sinó que convidarem els creadors a veure el nostre entorn i després de conèixer el què i el per què proposaran les seves instal·lacions artístiques». Una proposta insòlita, com a mínim, que ha cridat l'atenció en el món de l'art i que ha portat la fundació fins a Venècia. Divendres presentarà el seu projecte a la Biennal d'Arquitectura de la ciutat italiana -«és el nostre reconeixement internacional»-.

I ho farà per invitació de Rem Koolhaas, comissari de la trobada.

L'entorn, el què i el perquè que cita Vallés, són el quid de la iniciativa i van íntimament lligats. El seu origen s'ha de buscar el 2011, quan l'acord amb l'Ajuntament de Lleida per a la cessió d'uns terrenys on poder construir un museu per a la col·lecció no va prosperar. El fracàs va impulsar un canvi de paradigma i es va passar de la idea de fer un centre tradicional d'art de províncies al que la fundació anomena concepte Planta. Una iniciativa que uneix cultura i empresa en un entorn industrial i en actiu. Així, es tractarà d'un futur museu multidisciplinari en constant creixement que albergarà la col·lecció actual de la fundació i les instal·lacions artístiques que sorgeixin, i que conviurà amb la part empresarial del grup en el planter que el hòlding té en un polígon entre Lleida i Balaguer.

L'emplaçament és fonamental, ja que permetrà donar una dimensió diferent del projecte. No solament per l'espai, 40 hectàrees donen per créixer infinitament, sinó per la importància que la fundació vol donar al paisatge -«matèric i tremendament espacial», apunta Vallés-, que serà un actor més de la iniciativa. A més, construir un centre artístic al costat d'un d'empresarial «és aprofitar les sinergies» que floreixin de la cohabitació, segons l'opinió de Vallés. I és que està convençuda que «la relació entre artistes i gent d'empresa pot ser molt positiva. Aportarà la frescor que necessita un grup que mira al futur». Això explica el concepte híbrid de l'espai projectat.

Notícies relacionades

Jeff Daniels com a figura trumpiana

"Volia tombar prejudicis sobre els llatinoamericans"

Tot i que... ¿potser està ubicat una mica lluny? «L'entorn potencia el projecte, que és superpotent», afegeix Vallés, que assegura que ja rep visites internacionals i rebutja l'observació afirmant que la proximitat «depèn de la perspectiva». Té més arguments per augurar un bon futur al centre: «Es convertirà en un lloc de pelegrinatge». La primera parada per als pelegrins de l'art contemporani serà una instal·lació que portarà el nom del pioner i guru de la videocreació, Bill Viola, i de la seva obra mestra Ocean without a shore. Després d'anys de negatives, l'artista nord-americà, un dels més coneguts i reconeguts en el seu gènere, per no dir el que més, ha acceptat vendre un dels originals de la seva peça a la fundació. Ho ha fet arran de conèixer el projecte. Ara prepara la instal·lació que desitja per projectar-la i que la fundació aixecarà.

L'obertura al públic del museu -amb entrada gratuïta- es preveu per d'aquí dos anys. De moment, els seus 12.750 metres quadrats expositius ja tenen els fonaments excavats i a més del site specific (així l'han batejat) de Viola n'hi ha un altre en marxa, encarregat a la japonesa Chiharu Shiota. Una artista en auge que és «una aposta» de la fundació, que entre la seva col·lecció va destacar figures cèlebres quan encara no ho eren i que reuneix noms com Anselm Kiefer, Antonio López, William Kentridge, Julie Mehrettu, Anish Kapoor, Antony Gormley, Doris Salcedo i Cristina Iglesias.