Loquillo: "Hi ha gent que se'n va a l'Índia, i jo gravo discos"

José María Sanz, Loquillo, es mostra al lloc que, com ell diu, més l'excita, l'escenari, a El creyente, un doble disc i DVD gravat a Granada, i que avui recrearà a Razzmatazz (21.00 h, Guitar Festival). Arran de la polèmica derivada de les seves declaracions, la setmana passada, a Abc, sobre el procés sobiranista, el cantant va suspendre les seves entrevistes d'ahir a Barcelona amb l'única excepció d'aquest diari. Però demana al periodista parlar només de música.

-¿A quina fe es refereix a El creyente? ¿A la fe en un mateix?

 

-Es pot entendre així, però, sobretot, té a veure amb la litúrgia d'un concert de rock, que recull molt bé la foto de la portada del disc, de Manel Esclusa.

-¿Quines connotacions té per a vostè gravar el disc a Granada?

-És una ciutat màgica que ha donat Miguel Ríos, Los Angeles, 091, Los Planetas, Lori Meyers... Pensar que només poden marcar tendència Madrid o Barcelona és erroni. Granada era el lloc. Pel que significa en l'evolució del rock espanyol, per Lorca, per Joe Strummer (The Clash), que hi va viure, i perquè va ser una de les places que l'any passat van petar a la nostra gira. Havia de ser un disc que fixés el personatge, ja fet, sense divisions entre el rocker i el poètic, sinó el personatge total.

-No sol parlar de vostè com un personatge, en tercera persona.

SEnDLa gent diu que en directe m'invento un personatge. ¡No, no! A l'escenari surts a ser tu. A baix, sí, firmo autògrafs i sóc Loquillo; és la meva cuirassa perfecta. Raimon diu avui (ahir per al lector) a EL PERIÓDICO que la gent creu una cosa d'ell que no és. Jo he vist Raimon cantant Al vent i és estremidor. Encara avui. Com li surt la veu de l'interior, la convicció absoluta dels seus actes... Ell no fa cap personatge aquí dalt, si no, la cançó no s'aguantaria. Estem en una època de canvis, i la gent que queda és la que manté una postura, agradi o no. Jo m'alegro pel triomf de Rosendo, se'l mereixia, i d'Alaska. I trobo a faltar més transgressió: ningú crida.

-Les dues versions de Loquillo de què parlava, el rocker i el poètic, s'estan acostant molt, ¿no?

-Ja estan, pràcticament. Falta molt poc.

-¿Què falta?

-Una gira. Jo, en els textos, aprenc dels cantautors, i en la música parteixo de la força del rock. Aquest és el meu espai, que cada vegada s'ha anat cohesionant més. Però ara el que més m'excita és l'escenari.

-Pocs artistes amb trajectòria llancen un disc cada any.

-Johnny Hallyday em va dir que no has de perdre la capacitat de superar-te. No suporto la ganduleria de la música d'aquest país. ¡En els 60, els grups gravaven dos elapés a l'any! Ara, ¡hi ha gent que triga quatre anys! Jo tinc el pròxim fet. I abans hi haurà un altre disc que en dic entremès, un projecte independent amb The Nu Niles. No he fet mai un disc rockabilly. Hi ha gent que se'n va a l'Índia, i jo gravo discos. I a finals d'any estarà acabada la meva tercera novel·la.

-Havent venut totes les entrades de Razzmatazz, ¿com explica que el concert de l'any passat al Poble Espanyol, amb Ariel Rot i Leiva, no arribés a mitja entrada?

 

-A mi aquella gira em semblava una idea perfecta, però no el preu de les entrades, 40 euros, excessiu, i que en dates següents es va rebaixar. I hi va haver una campanya de promoció dolenta, i una de comunicació pitjor. Després, l'ajuntament ens va posar un limitador de so. ¡En un concert de rock! ¿Estem bojos? ¡Tinc ganes de venjança a Razzmatazz!

-¿Algun dia es produirà una gira amb Calamaro, Bunbury i Urrutia?

 

-El problema és que jo diré que no. Ara no val. Quan s'havia de fer no es va fer, i va ser pels egos. En el meu cas, l'ego el tinc jo, no el meu mànager. En els altres, no ho tinc clar. Va ser una putada per al públic i ho vaig sentir molt.

-Aquests dies s'ha parlat bastant de vostè, i no per la música.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

 

-No diré res. No vull afegir llenya al foc. Com diu Raimon, és molt difícil parlar de política perquè es poden malinterpretar les teves paraules. Ho diu ell, i té més experiència que jo. Segur que li han passat unes quantes coses.