'El mestre i Margarida' que no va cremar

Si hi ha una novel·la que dóna exemple de la resistència moral del creador contra el corró estalinista aquesta és El mestre i Margarida, de Mikhaïl Bulgakov (Kíev, 1891 - Moscou, 1940). I qui diu corró estalinista diu qualsevol altre tipus de corró autoritari. Avui l'obra és un clàssic viu, una de les més influents del segle XX, que cada dia reclama més i més lectors dins i fora de Rússia. Fa dos anys, la companyia britànica Complicité va portar a Barcelona la seva enlluernadora adaptació teatral, en un dels millors muntatges que es recorden en aquesta ciutat. I pocs saben que va ser la novel·la que va inspirar el Simpathy for the devil dels Rolling Stones; el llibre va ser un regal que Marianne Faithfull va fer a Mick Jagger i que l'stone va tornar amb escreix a la cultura pop.

L'editorial Nevsk i Project petit segell especialitzat en literatura eslava, acaba de llançar una versió de la novel·la amb nova traducció de Marta Rebón que es basa en el text considerat definitiu, fixat el 1990 per l'especialista Lidia Ianóvskaia. Encara que la versió d'Amaya Lacasa per a Alianza, la versió en castellà que circulava fins al moment, ja inclogués bona part dels textos que la censura soviètica havia eliminat en la primera aparició de l'obra, el 1967. El treball de Ianóvskaia s'ha recolzat en el de Marieta Txudakova, que va tenir accés a tots els documents de Bulgakov gràcies a l'amistat de la viuda i és autora d'una biografia inèdita a Espanya. La veterana filòloga, presidenta de la Fundació Bulgakov, va visitar Barcelona recentment i és capaç de relatar la vida del seu admirat autor fins al més mínim detall.

Bulgakov va escriure, va destruir i va reescriure El mestre i Margarida successivament durant més de 10 anys, víctima de l'ostracisme a què el va sotmetre Stalin, armat d'una fe indestructible en la seva obra -i això té més mèrit-, sabent que mai veuria la seva publicació. Així va arribar a construir, encara que la deixés lleugerament inacabada, aquesta història fantasmagòrica i realment divertida en què un diable, Volland, i el seu seguici en un Moscou grotesc -i un punt goyesc-, posa de cap per avall la ciutat i intenta manipular el Mestre enamorat de Margarida (en clar homenatge al Faust de Goethe) i autor al seu torn d'una versió apòcrifa de la vida de Ponç Pilat.

Una de les frases més repetides de l'obra, «els manuscrits no cremen», al·ludeix a la capacitat de supervivència i de transmissió de la literatura sigui quin sigui el seu format. Cosa que en el cas d'El mestre i Margarida és un perfecte exemple perquè Bulgakov va tirar a les flames d'una estufa els dos primers quaderns de la primera i molt incipient versió.

«El 1929 Bulgakov havia passat de ser l'autor més representat en els teatres soviètics a ser vetat en tots els escenaris -explica Txudakova- i encara que ha enviat set cartes als més alts membres del govern, inclòs Stalin, ha perdut totes les esperances d'estrenar i de publicar. Desitja marxar del país i, si no el deixen, ha decidit suïcidar-se i no deixar empremta del seu treball. És llavors quan crema els manuscrits, davant la presència d'Elena Serguéievna, llavors la seva amant, que es convertirà en la seva tercera esposa i en el model de Margarida. És ella qui rescata del foc uns 20 capítols, mig socarrimats». Molts anys després, Txudakova va aconseguir recuperar, mitjançant anàlisi textual i paciència aquella versió primerenca, avui dirigida als experts, que només mostra el rerefons social i grotesc de la novel·la. «En aquella versió no hi havia ni el mestre ni Margarida, és a dir no hi havia la part més autobiogràfica de la novel·la que va ser afegida més tard quan Bulgakov la va reescriure de memòria i sense notes», explica Txudakova.

El 18 d'abril de 1930, dos dies després del suïcidi de Maiakovski, Bulgakov, amb el revòlver preparat al calaix del seu despatx, rep una trucada. És el camarada Stalin en persona i la conversa -una mena de joc del gat i la rata-, una de les més famoses de la història de la literatura soviètica. «Al principi va creure que era una broma. No sabem exactament el que es van dir, tan sols la transcripció que anys després en va fer Elena Serguéievna. Stalin, amb veu planyívola, li va preguntar. '¿Verdaderament està fart de nosaltres? ¿Vol marxar?'. Bulgakov impressionat per la trucada es va espantar i va claudicar, va dir que s'ho havia rumiat millor i que creia que un escriptor rus no podia viure lluny de la seva pàtria. Stalin va sentenciar: 'Jo opino el mateix'».

Desgraciadament, l'escriptor va firmar la seva sentència, perquè encara que semblaria que el dictador començava a protegir-lo, el seu estatus no va canviar el més mínim. «No obstant -explica Txudakova-, anys després la viuda de l'escriptor em va confessar que en certa manera sentia que amb la seva trucada Stalin li havia allargat la vida, perquè a partir de llavors, fins i tot sabent que el que prometia era mentida, no va tornar a parlar de matar-se mai més».

Dedicatòria implícita

Notícies relacionades

Creure i témer el 'Cap'

Amb el peu esquerre

Pròxim a la seva mort d'un problema renal, Bulgakov va organitzar una lectura de la novel·la davant dels seus amics i, encara que molts d'ells ja en coneixien fragments, es van quedar «petrificats» a l'adonar-se del seu significat. «A ningú se li havia acudit que el diable que recorre la novel·la, aquell Volland manipulador que se'n riu de tothom, pogués ser l'encarnació de Stalin, però en aquella lectura la identificació va quedar clara. Tot el conjunt va adquirir un valor esglaiador».

No va tornar a parlar mai més amb Stalin, però li va dedicar la seva obra mestra. «El mestre i Margarida és com una carta dirigida a Stalin», sosté Txudakova. Hi va escriure el que no es va atrevir a dir en aquella trucada telefònica i ho va ratificar amb un acte fins i tot més temerari, n'hi va enviar un exemplar. Es desconeix si el terrible Koba va arribar a llegir-lo.