Cristina Lliso, elegant i suau

Ha estat 16 anys sense trepitjar un escenari i, dimarts, a Luz de Gas, va fer la sensació no que el temps no hagués transcorregut, però sí que ho havia fet amb suavitat, amb un sentit i una amabilitat per la seva manera de cosir passat i present. Cristina Lliso va cantar a Esclarecidos i va oferir sis cançons del seu delicat disc en solitari, Si alguna vez (2012), i el seu recital no va ser ni nostàlgic ni complaent. Hi va haver inventiva, elegància i cap ànim de simular el que no és.

Notícies relacionades

Serrat rep el premi KM 13.774 per acostar Amèrica i Catalunya

La veu de Suu il·lumina els Secret Shows

Recital de trajecte intel·ligent, que es va obrir pas des de la foscor amb Bajo el sauce, rescat dels temps de l'efímer grup Lliso. Tres guitarres (¡Guitar Festival!), amb l'acústica de Suso Saiz al capdavant, si bé les meravelles més experimentals, que van aportar una tensió subterrània, les va executar el seu fill Emilio amb l'elèctrica. La veu es va anar temperant a La duna de Pyla i No viajas sola, i una salva d'aplaudiments va saludar la primera cita esclarecida, El detalle. Després, la versió de Talking Heads, Cielo, i No hay nada como tu, i el trio de guitarres es va convertir en un grup gairebé de rock, amb Suso al baix i Pachi Alis a la bateria.

ENIGMA VOCAL / Asseguda en un tamboret alt, de negre, icònics guants llargs i l'enigma de la seva veu en tota la seva esplendor, alhora distant i commovedora, Cristina Lliso va dominar amb serenitat el crescendo sonor d'aquella segona part, que va avançar a través d'Estoy esperando a mi amor, el clàssic Arponera i un Tucán desbocat a cop de rock d'avantguarda. Sola amb Suso, assalts a Suerte, la bella Mirar la luna i, un altre cop amb el grup, El club de los inocentes i el missatge d'El futuro flotant en l'aire: «El futuro no es / tan negro ni tan blanco / como tú / lo quieras ver». No visquem com si avui fos l'últim dia ni com si fóssim eterns: visquem sense que això ens preocupi, va venir a dir. Veient-la, era fàcil pensar que no és una mala màxima amb la qual créixer.