Cristina Lliso: "Jo per amor a l'art estic disposada a arribar al final"

La que va ser cantant dels madrilenys Esclarecidos, institució pop lliurepensadora dels 80 i 90, va trencar un silenci de 14 anys amb un delicat, acústic, debut solista, Si alguna vez (2012), i n'ha trigat dos més a trepitjar un escenari. Per ara, només  a Saragossa, Barcelona (aquesta nit a Luz de Gas, 21.00 hores, Guitar Festival) i Madrid, acompanyada per Suso Saiz, el seu fill Emilio i Pachi Alis.

-Sembla que al seu món ara tot va més aviat a càmera lenta.

-Fa dos anys no van sortir propostes serioses i, diguem-ho clarament, rendibles, per actuar. Ara sembla que per fi surten les coses. Es tracta de no haver de posar-hi diners...

-¿Una artista de la seva trajectòria també té aquestes dificultats?

-Per amor a l'art estic disposada a arribar fins al final. Però, és clar, si vull actuar amb músics professionals, ocupats, doncs és diferent. Si vas restant lloguer de sala, instruments, equip, tècnic de so, músics, IVA, autors..., no surten els números. Una pena, perquè no pots fer tot el que t'agradaria.

-¿El directe és la prova definitiva per a la música?

-És un complement perfecte. No té per què ser una reproducció exacta del disc. Per mi, el més interessant és buscar un so diferent, que aporti alguna cosa més.

-¿La impressiona tornar a enfrontar-se al públic després de tant de temps?

-¡He tingut uns quants atacs d'ansietat! (riu), però assajant se m'ha passat tot. He vist que fins i tot podia apujar el to més del que pensava. Ara, ¡no tinc res a perdre-hi!

-En el relat de la movida dels 80 no sempre s'esmenta Esclarecidos. 

-¿Per què creu que és així?

-Suposo que érem molt oberts musicalment, i això desorienta. Era part de l'encant del grup. Però és bo que no t'encasellin, et dóna llibertat de moviment.

-Depenent de la font, la movida va ser  genial o un bluf. ¿Què diu?

-Va ser una època decisiva, intel·lectualment interessant. Hi havia tonteria, sí, però van passar coses que van deixar pòsit, i en totes les àrees: escultura, pintura, concerts, bars...

-En comparació, ¿com viu al Madrid d'Ana Botella?

-¡Ui, millor no entrar en terrenys escabrosos! (riu). No és aquell Madrid, és clar. Cada vegada hi ha més bars, però terrassetes on et prens la tapa, te'n vas a casa i no passa res més.

-¿Quin disc recomanaria per iniciar-se en el grup?

-Sempre m'ha semblat que Dragón negro és el més rodó. Però el recopilatori, Un agujero en el cielo, seria la millor manera d'acostar-s'hi, tot i que recull sons molt diferents perquè hem evolucionat moltíssim. Després, La fuerza de los débiles va ser un pas de gegant, malgrat que va passar una mica desapercebut.

-¿No tornaran mai, Esclarecidos?

-No ho hem plantejat. Dels originals queden pocs en la música. La vida es va complicant i la vas omplint d'altres coses.

Notícies relacionades

Scorpions i Judas Priest, bucle de hits

El taxista que comparteix cartell amb Helen Mirren

-Doncs seran l'excepció, perquè tots els grups acaben tornant: ¡només falten Abba i Esclarecidos!

-¡Gran comparació! (riallada).