Un fantàstic conte xinès

Ara que tant es parla, i s'abusa, del concepte de marca, pocs directors d'escena i homes de teatre com Oriol Broggi han estat capaços de crear-sela mitjançant una ferma trajectòria amb La Perla 29. La companyia deixa una altra enorme mostra d'una manera artesanal d'entendre el teatre amb L'orfe del clan dels Zhao, una obra abocada a l'èxit. Cosa que, no obstant, no és gens matemàtica.

Broggi ha tornat a fer diana amb una tragèdia ambientada a la Xina del segle XIII i amb format de conte. Una vegada més ha sabut escollir un text tan insòlit com captivador, envoltar-se d'un equip magnífic i cuidar com el millor orfebre la seva posada en escena. Perquè L'orfe del clan dels Zhao aplega èpica i tragèdia, amb una permanent aura poètica, en una història de venjança, destí i responsabilitat explicada amb subtilesa. I això que si caigués en mans de Tarantino podria convertir Kill Bill en un conte de fades per la quantitat de morts que s'hi relaten.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Julio Manrique, Pablo Derqui, Lluís i Marta Marco, Ernest Villegas, Borja Espinosa i el músic Joan Garriga, líder de La Troba Kung-Fú, integren un elenc infal·lible en què, per exemple, destaquen el magisteri de Lluís Marco, l'absoluta veritat de Manrique i la severitat de Derqui com el malvat general Tu'an Gu. Ell és, en una trama de bons i dolents, l'exterminador dels Zhao, l'últim descendent dels quals ha de protegir el metge Chen Ying (Manrique) amb la complicitat del funcionari Gongsun Chujiu (Marco).

MANRIQUE, INSUPERABLE / Manrique s'acosta a la perfecció en un treball amb moments commovedors com el plor pel sacrifici del seu fill per salvar l'orfe. Aquí, Broggi esquitxa el text de Ju Junxiang amb versos de Coral romput d'Estellés («Si algun dia us diguessin que han matat la Mort, / no pregunteu qui és el que ho ha fet. Serà un pare. / Serà un pare d'un fill mort») en una mixtura perfecta. Com ho són les cançons de Garriga. O les entrades dels personatges al ring de sorra d'un escenari nu, a quatre bandes, que és un altar de magnífica representació. El director es permet, això sí, algunes de les seves gracioses llicències, com una baralla estil Matrix o una infantil i grinyolant mímica eqüestre. Sols anècdotes d'una obra en el carril d'Incendis, i això ja és dir molt.