L'escriptora sense llengua

En els seus quatre llibres, Jhumpa Lahiri (Londres, 1967) ha reflectit les dificultats de la comunitat índia als Estats Units per encaixar al seu país d'acollida. Des d'Intèrpret d'emocions, que li va valer el premi Pulitzer, fins a La fondalada (Ams-terdam), la història de dos germans, Udayan i Subhash, que prenen camins molt diferents. El primer es compromet amb el violent moviment maoista bengalí, i el segon, políticament indiferent, emigra als Estats Units per doctorar-se. Udayan mor executat per la policia i el seu germà acaba casant-se i emportant-se a Amèrica Gauri, la dona d'aquest, embarassada. Amb el pas dels anys, la relació amb la seva filla no desitjada, Bela, no serà gens fàcil. Amb les seves eleccions els dos germans demostren ser, a la seva manera, com qualsevol persona, «al mateix temps egoistes i desinteressats»:

Culpa

L'emigració dels pares de Jhumpa Lahiri s'assembla a l'experiència de Subhash. «No en tenien necessitat, ho van fer per buscar noves oportunitats. La naturalesa d'aquesta elecció crea certa ambivalència, cert sentit de culpa. Crec que l'emigració índia als Estats Units tendeix a tenir una relació incòmoda, a pensar a tornar, a viatjar a l'Índia tan sovint com poden i a mantenir la seva relació amb la seva cultura d'una manera que resulta problemàtica per a la segona generació, que no entén per què insisteixen tant a mantenir la llengua, la cultura, la cuina, no donar als seus fills noms americans... Els pares volen les dues coses, estar en un lloc i en l'altre».

Aquest és el cas de Jhumpa Lahiri. «No tinc arrels reals enlloc. És difícil per a mi sentir-me americana. Ser plenament americana era per a mi com una traïció». Una inseguretat que pot ser fèrtil creativament però difícil de gestionar, com a escriptora, a l'hora de relacionar-se amb la seva llengua literària. «El bengalí era una llengua que no parlava fora de la família. Era com un llenguatge secret que només parlàvem entre els meus pares i jo, i això li donava una naturalesa emocional molt especial. El que és irònic és que el meu anglès és molt més perfecte que el meu bengalí, però no hi confio. És una llengua estrangera. Però el bengalí també ho és... Per a mi és una llengua oral, no sé escriure-la. Sóc una escriptora que no pertany en realitat a cap llengua».

Però tot canvia, explica, com succeeix amb els personatges de la seva novel·la, quan arriba una nova generació. «Tinc un fill i una filla que se senten molt arrelats als Estats Units, a Brooklyn: és casa seva, s'hi senten vinculats anímicament, i això m'agrada. És fascinant veure com reacciona la gent quan té fills. Tinc uns amics catalans a Massachusetts i les seves dues filles parlen espanyol i català, vénen a veure els seus avis... però no pots negar que els teus fills pertanyen a allà. No pots tenir fills en un país i esperar que segueixin sent lleials a un altre on no han viscut mai».

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Per a Lahiri tampoc va ser fàcil. Parlava al seu primer fill en bengalí (i el seu marit, un guatemalenc d'origen grec i alemany, els hi parlava en castellà) fins que a l'escola li van demanar que ho fes en anglès, era una mare primerenca i hi va accedir. «Crec que va ser un error», diu ara. La seva segona filla, lamenta, no sap parlar ni bengalí ni castellà.

Des de fa dos anys, viu a Roma amb tota la seva família. Ha millorat el seu italià fins al punt que ha començat a escriure en aquesta llengua. «Però fins a cert punt una part de la meva motivació personal era comprendre aquesta noció de ser realment un estranger, una cosa sobre la qual sempre he escrit però que només coneixia de segona mà a partir de l'experiència dels meus pares. Aquesta és la primera vegada que m'he d'enfrontar realment als desafiaments de viure fora del meu entorn habitual».