08 d’ag 2020

Anar al contingut

EL LLIBRE DE LA SETMANA

El seny de la bogeria

El Juan José Millás autorepresentat a la seva novel·la 'La mujer loca' es debat entre la ficció i el reportatge

Domingo Ródenas de Moya

De bojos i de gent trastornada o tan sols estrambòtica estan empedrades les novel·les de Juan José Millás. En els seus universos narratius, com en les seves columnes, predominen les anomalies, les ruptures i les transgressions de la versió oficial de la realitat, protagonitzades per éssers que no veuen ni entenen el que suposadament haurien de veure i entendre. La percepció alterada de les coses pot revelar una dimensió oculta, la trama invisible que manté en tensa subjecció el que és divers i disgregat. Als personatges de Millás els passa a vegades que una part de si mateixos entreveu de cop i volta aquest revers de la realitat i això els infligeix una divisió interna, un esquizofrènic desdoblament. Veuen el que no haurien de veure i el que és normal es torna estrany, com les relacions interpersonals o el llenguatge amb què ens expressem. Aquesta és la bogeria de Julia, el fet d'haver-se adonat que el llenguatge no és una eina al nostre servei sinó un tirà que ens coarta, una gàbia fora de la qual ni podem ni sabem interpretar el món.

L'EUTANÀSIA / El trastorn de Julia és innocu perquè s'alimenta de la gramàtica; la seva obsessió és sintàctica i morfològica i resulta tan candorosa com la del nen que voldria atrapar una papallona des d'aquest costat del vidre de la finestra. Davant seu hi ha Emérita i Serafín, la parella que li ha llogat una habitació, malgrat que Emérita és una malalta terminal que ha resolt posar fi al seu patiment mentre Serafín demostra un infinit amor atenent-la. Aquestes criatures desvalgudes estan enllaçades en la novel·la mitjançant l'autorepresentació de Millás, que apareix en estat de sequera creativa després d'avortar dues novel·les i que, des que va realitzar un pertorbador reportatge sobre l'eutanàsia (del tot cert), està en contacte amb l'Associació Dret a Morir Dignament. A través d'ells coneix Emérita i, a casa d'aquesta, Julia; les dues dones, ajudades per un atzar altíssimament improbable, fan que el Millás novel·lesc s'acabi qüestionant el sentit de la seva escriptura, tant de la menys conflictiva del periodisme com de la més tempestuosa de la seva literatura.

La sequera de Millás afecta l'autor de novel·les -el reporter i el columnista hi són immunes-, però no es tracta tan sols d'un bloqueig creatiu, sinó d'una crisi de més importància. Ho proven els fragments d'un Diario de la vejez de Millás, certes proves diagnòstiques i les sessions de teràpia amb la seva psicoanalista octogenària.

En aquest Millás de doble reflex, entre la recerca de sentit de Julia

-que demana una novel·la- i l'agonia d'Emérita -que reclama un reportatge-, se xifra l'essència de la novel·la, atès que en aquest camp de forces trobarà la solució de la seva sequera: ja que no pot escriure una novel·la de veritat (de ficció), ha de fer una novel·la falsa (presa de la realitat). I així descobreix que les falses novel·les, aquelles per les artèries de les quals corre la sang del que és real, són més verdaderes. Com aquesta mateixa, sense anar més lluny, ajudada per un alè de veritat que embolcalla la ineludible porció de deliri que sempre contenen les narracions de Millás. En el que La mujer loca té d'autoescrutini sense complaença ni cerimònia, es llegeix com una digna i una mica fosca continuació del bonic autoretrat que va ser El mundo.

3 LA MUJER LOCA

Juan José Millás

Seix Barral. 240 pàg. 17,50 €