Últimes nits amb Obrint Pas

Ara que Obrint Pas fa un parell d'anys que desenvolupa el seu so en una direcció renovada, acústica, amb instruments de diverses cultures mediterrànies, és quan abaixa la persiana. Però, encara que el moment creatiu sigui estimulant, l'«aturada indefinitiva» és irrevocable pel «cansament de 20 anys viscuts molt intensament», confessa el cantant, Xavi Sarrià.

S'acomiaden amb cinc concerts, dos a Barcelona (avui i demà a l'Auditori, Barnasants, entrades esgotades), un a Palma i dos més a València, que es gravaran amb destí discogràfic. L'últim fruit d'Obrint Pas els mostrarà, així, decantant la seva fusió de rock amb ancestres hardcore, ska i música d'arrel cap al costat més tradicional, «amb viola de roda, llaüt valencià, llaüt àrab, panderos turcs i magribins...», explica Sarrià. «No deixa de ser Obrint Pas, però pot sorprendre la gent», afegeix.El punt final convida al balanç. La banda diu haver aconseguit el seu objectiu de construir un «so propi, explorant i obrint vies». El rock radical basc de la saga Kortatu-Negu Gorriak va ser inspirador no només musicalment sinó també per la incorporació de missatges polítics. Precisament, fa uns quants dies el valencià Òscar Briz al·ludia en aquest diari, en to crític, als artistes que atreien públic més per la ideologia que no pas per la música. «En l'època de la Nova Cançó ja es deia que Raimon o Ovidi Montllor tenien poca qualitat», relativitza Miquel Gironès (dolçaina, gralla, percussió, veu). «Però ens ha anat molt bé actuar a llocs com Alemanya, Veneçuela o el Japó i veure que la nostra actitud els arribava encara que no entenguessin les nostres lletres», argumenta.Teatre públicSarrià no té plans musicals i publicarà aquest mes la seva primera novel·la, Totes les cançons parlen de tu, i Gironès entreveu projectes folk per a l'any que ve. Abans, el 24 i 25 de maig, s'acomiadaran al teatre Principal de València. «És la primera vegada que actuem en un teatre públic allà», asseguren. ¿Primera i última? «Suposo que sí, perquè si algun dia tornem no crec que hi quedin teatres públics», remata amb sarcasme Gironès.