Saladrigas rescata les entrevistes a 'Destino'

Eren altres temps. Els anys 70. Llavors encara es podia entrevistar un autor sense límit de temps, volent establir un retrat més enllà de la urgent promoció d'un llibre -un procés que encara estava a les beceroles- i a més fixar les claus de la cuina, el procés creatiu i el credo literari de cadascú. Entre els anys 1968 i 1975 el periodista cultural, crític i escriptor Robert Saladrigas, que aleshores tenia al voltant dels trenta anys, va firmar a la revista Destino una secció que el portaria a realitzar unes 130 entrevistes, amb escriptors del moment, que acaben de ser recuperades en llibre sota els títols Rostros escritos i Paraules d'escriptors (Galaxia Gutenberg) en els quals es recullen 49 autors espanyols i 42 catalans que mirats en retrospectiva conformen un retrat coral d'una època que es completa amb un llibre anterior, Voces del boom, on es reunien les entrevistes que va fer als autors llatinoamericans més significatius d'aquell moviment.

El quilòmetre zero d'aquella iniciativa titulada Monólogo con -perquè, juntament amb la descripció detallada de l'autor, s'incloïen les seves declaracions a manera de soliloqui- va ser l'entrevista que un enlluernat Saladrigas després de llegir Cien años de soledad va fer a Gabriel García Márquez, quan aquest residia a Barcelona, després que Tísner els presentés.

El tracte amb autors com Camilo José Cela, Ana María Matute, Juan Marsé, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i Pere Calders va reforçar la llavors incipient vocació de Saladrigas. «A molts els coneixia molt bé llavors. I el seu tracte em va fer admirar-los més, en molt poques ocasions canvio el meu parer», recorda l'autor, que no va voler entrevistar Josep Pla justament pel gran temor a sentir-se decebut amb la persona. «Llavors no comprenia que moltes vegades el geni sorgeix justament de les debilitats». Amb Cela, per exemple, Saladrigas ja s'havia guanyat la seva confiança quan, la primera vegada que va intentar entrevistar-lo, el futur premi Nobel li va etzibar: «Inventi's vostè l'entrevista». Naturalment Saladrigas es va indignar i amb això es va guanyar el respecte de Cela, cosa que no va ser obstacle perquè en un parèntesi en l'entrevista un càndid reporter radiofònic gairebé acabés escales avall de l'hotel Colón impulsat per l'irascible escriptor.

JOVE I AMBICIÓS / Saladrigas es va preparar a fons i va conversar amb els autors diverses hores a casa seva o en hotels. I a mesura que s'hi va anar consolidant va anar guanyant més espai a la revista. Gràcies a la seva entrega  -«Jo llavors era jove, ambiciós i podia treballar sense descans»- va aconseguir fondre la reticència de grans fures com Mercè Rodoreda

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

-«Em va confessar que preferia els seus contes a les seves novel·les»- o Juan Marsé, a qui va entrevistar molt aviat: «Viu molt pendent de l'ofici però és veritat que no li agrada teoritzar sobre això». O fer que Espriu deixés de banda el seu posat més acadèmic: «A ell li dec que m'impulsés a escriure en català, em va dir que no faria res en una llengua que no fos la meva». També recorda la infinita tristesa de Pere Calders, descol·locat a causa de l'exili mexicà. «Va ser abans de l'èxit de Antaviana, el muntatge teatral que el va redescobrir. Llavors venia molt poc».

Saladrigas confessa que no li agrada gaire mirar enrere, però aquest exercici retrospectiu li ha deixat un bon regust. «Sí, crec que aquests textos han superat la prova del temps».