El festí del lector

Sobre La parte inventada de Rodrigo Fresán (Buenos Aires, 1963), un patracol de gairebé 600 pàgines del qual no se surt indemne, no els estranyi llegir aquí i allà que és el la summa literària d'un escriptor per a qui escriure és «desordenar» i que ja ha donat prou mostres d'un talent literari més que precoç. No els estranyi, tampoc, si senten a dir que és una novel·la de ciència-ficció que conté la història d'un escriptor que intenta encaixar les peces d'una novel·la que explica la història secreta de Tender is the night de Francis Scott Fitzgerald amb Wish you were here de Pink Floyd i les Variacions Goldberg (en la segona versió de Glenn Gould) sonant un cop darrere l'altre: «Música perfecta per intentar aconseguir allò que va afirmar Fitzgerald, allò que 'la bona literatura és com nedar sota l'aigua i aguantar la respiració'», un dels leitmotiv del llibre. No els estranyi, en fi, que si han seguit la trajectòria de Fresán aquest llibre els resulti conegut. La segona cita que obre Historia argentina (1991) («Només la part inventada de la nostra història -la part més irreal- ha tingut alguna estructura, alguna bellesa») és el segon leitmotiv i el deute evident amb el títol de la novel·la. Fresán, sí, està escrivint sempre el mateix llibre perquè el seu terreny adobat és aquell «passat visitable» al qual es refereix Henry James i del qual tantes vegades parla en les seves ficcions. Un passat convertit en memòria amb la sola intenció de poder així recordar. Perquè tot pot ser i ha de ser recordat: llibres, objectes, cançons, quadros, jocs: «Recordar no és altra cosa que una lleugera mutació de l'oblit, molt personal i molt privada». Aquesta «crònica-novel·la-tractat» en què es converteix La parte inventada -«resquills de la ficció clavant-se en la no-ficció»- resulta ser també un llibre de «petites ficcions desprenent-se d'una gran ficció secreta, però que és aquí, esperant a ser descoberta» i que explica les lectures que el narrador ha fet al llarg de la seva part no inventada sobre els seus autors fetitxe. Hi ha els escriptors que el narrador admira i que no hi han deixat de ser mai. Els seus lectors més fidels saben que apareixeran d'un moment a l'altre i són una legió: Cheever, Vonnegut, Faulkner, Proust, Joyce, Salter, Foster Wallace, Burroughs, Bradbury, Dylan… Saben que apareixerà la seva beneïda «mania referencial», les seves «enumeracions», els seus «fonts i deutes i al·lusions», la «diàstole/sístole del llegir/escriure». Fresán apareixent en estat de gràcia ratllant passatges, reescrivint la mateixa idea un vegada rere l'altra, corregint el que havia dit cent, dues-centes pàgines enrere. Fresán alterant «l'ordre» i calibrant «intensitats i voltatges d'escenes i escenaris. Així, el passat és, sempre, un work in progress: un manuscrit inconclús i, finalment, una obra pòstuma per ser retocada per estranys».

Una imatge totpoderosa final espera al lector quan el llibre està morint, una mena de reminiscència afectiva jugant amb el temps que governa i jura amor etern a la literatura. És la promesa d'un llibre «que pensi com un escriptor en l'acte de posar-se a pensar un llibre, en el que pensa quan se li acut un llibre, quan aquest llibre li passa, i què passa amb aquest llibre. Un llibre que es llegís de la mateixa manera que es va escriure»: La parte inventada.

3LA PARTE INVENTADA

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

Rodrigo Fresán

Random House. 576 pàg. 22,90 €