Més que un èmul de Fellini

Considerar La gran belleza, Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, una mera reinvenció de La dolce vita (1960) significa restar-li mèrits al seu director, Paolo Sorrentino (Nàpols, 1970), malgrat que és un dels autors més rellevants que han emergit del cine europeu en els últims anys. Però és una simplificació comprensible donat que per Sorrentino, com per Federico Fellini, el món és un circ habitat per gent estranya a través de la qual, en tot cas, és possible conjurar moments de verdader impacte emocional.

Notícies relacionades

Una BCN en plena pèrdua d’identitat

Cristian Mungiu qüestiona el wokisme a Canes

Així ho demostren els protagonistes de les seves pel·lícules, gent com Cheyenne, aquell rocker retirat i addicte al maquillatge a Un lloc per quedar-s'hi (2011); o el Giulio Andreotti d'Il Divo (2009), espècie de Nosferatu geriàtric; o l'empresari de Las consecuencias del amor (2004), reconvertit per amor en sicari de la màfia; o per descomptat, el melancòlic vividor Jep Gambardella, antiheroi de La gran belleza. Són tipus solitaris i abatuts, que ho han vist tot i ho han fet tot i aspiren a donar un nou impuls a les seves vides, encara que el que vegin a l'arribar al seu destí no necessàriament els agradarà.

FESTÍ CINEMATOGRÀFIC / Però, com de costum, el que importa és el viatge o, en altres paraules, el festí cinematogràfic que Sorrentino orquestra al seu voltant, un univers en què les línies espacials i temporals es dilueixen amb incomparable finor, i en què se'ns convida a desdenyar rigideses narratives en favor d'una lògica més purament sensorial a la qual, per honrar com mereix l'experiència que pel·lícules com La gran belleza ofereixen, millor serà denominar màgia.