09 jul 2020

Anar al contingut

DOBLE ESTRENA A Barcelona DE L'ACLAMAT AUTOR LIBANÈS

Un creador majúscul

Wajdi Mouawad presenta la novel·la 'Ànima' mentre fa el monòleg 'Seuls' al Lliure

JOSÉ CARLOS SORRIBES
BARCELONA

«Un artista és un escarabat que troba, als excrements mateix de la societat, els aliments necessaris per produir les obres que fascinen i commouen els seus semblants». Ho diu algú amb aquest insecte tatuat al dors de la mà dreta. Algú que parla amb la mirada gairebé a terra. Algú, un gran de la dramatúrgia contemporània, que impacta amb les seves creacions. Wajdi Mouawad (Beirut, 1968) presenta aquest cap de setmana a Barcelona alhora una novel·la, Ànima, igual de commovedora com el majúscul monòleg, Seuls, que representa al Teatre Lliure fins demà.

Els excrements que modela són nauseabunds. L'autor libanès, exiliat a França i al Quebec i avui resident francès, exorcitza en bona part de la seva obra els dimonis d'una infància trencada per la cruenta guerra civil del Líban. I amb resultats com, per exemple, el fenomen d'Incendis a Barcelona. Una peça que, als 10 anys de la seva estrena, l'«avorreix sobiranament» que l'hi recordin tant.

Identitat, exili, memòria, responsabilitat i violència marquen a foc l'obra de Mouawad, que vol respondre a una pregunta gairebé metafísica: «Com sobrevivim quan la quotidianitat es trenca, en l'àmbit íntim o en un context històric. No estic obsessionat per la por de morir, però sí per una trucada de telèfon amb una mala notícia».

Sabra i Xatila

Ànima (Periscopi/Destino), novel·la a la qual va dedicar 10 anys, la quotidianitat es trunca quan Wahhch Debch descobreix el cos de la seva dona, brutalment violada i assassinada, i busca el botxí a la frontera entre els Estats Units i el Canadà. Mouawad recorre la veu de diversos animals per narrar una persecució esquitxada de violència. El protagonista, un jove palestí, anirà més enllà i bussejarà en el seu passat, marcat per la massacre del camp de refugiats de Sabra i Xatila el 1982 perpetrada per milícies cristianes amb el suport israelià.

«Vaig néixer a la comunitat cristiana maronita del Líban, un país que el 1991 va dictar una amnistia per als crims de guerra, cosa que ha creat una amnèsia col·lectiva. El meu pare em pregunta per què no parlo del que van fer musulmans o drusos. Només sóc responsable del que jo he fet», explica l'autor.

Se sent així perquè la seva identitat es va construir, en la seva infantesa libanesa, a partir de l'odi a «musulmans, palestins, sunnites, xiïtes, jueus, israelians». «Jo vaig ballar per la mort d'un home», afirma. «I se'm va dir amb molt d'amor que havia d'odiar. Perquè vivia sota l'amor meravellós dels meus pares en uns paisatges increïbles».

L'exili va suposar una sacsejada brutal. «Em va tornar la gent a qui vaig aprendre a odiar. La meva dona és jueva. Kafka [també jueu] és un autor fonamental per a mi, més que la meva família. L'heroi d'Ànima és palestí». I per més que sorprengui, Mouawad, que als 10 anys volia escriure com Victor Hugo, Stendhal, Kafka i Dostoievski, va arribar al teatre perquè li era més fàcil que la novel·la. Però se li fa «extenuant» ser diplomàtic i gestionar «la humanitat» dels actors. «Sóc algú que sent la necessitat d'estar sol».