Exquisidesa a l'Espai Lliure

Les obres de Harold Pinter són com la pluja fina. Primer sembla que no et mulles i, al final, sempre acabes calat fins als ossos d'un teatre que no provoca mai indiferència. Una bona mostra d'això és l'excel·lent versió de L'encarregat que ha estrenat Xicu Masó a l'Espai Lliure. Va ser el primer èxit comercial del Nobel britànic, fa més de cinc dècades, i com assegura Masó, amb tota la raó, no pot ser més actual la seva àcida reflexió sobre la mesquinesa a què pot conduir la misèria, econòmica i moral.

Pinter és un dramaturg, diguem, juganer. Ningú s'escapa del repte que planteja en totes les seves obres: ni el director que les ha de posar en escena, ni els actors que les han d'interpretar ni el públic a qui van dirigides. I això que L'encarregat és de les que transcorren sense grans trampes en el camí. És, en aparença, una història senzilla. Un individu de qui poca cosa sabem acull al baix del seu immoble, ple de trastos vells, un indigent a qui va conèixer la nit anterior després d'una baralla en un bar. Semblen congeniar i el captaire, fins i tot, rep la proposta de quedar-se com l'encarregat, el porter, de la casa. Un dia després es presenta el germà de l'amfitrió. La relació entre els tres anirà per camins inesperats en un crescendo marcat per una tensió inquietant, pròpia del millor thriller.

Masó és un gran coneixedor del teatre de Pinter i cuida fins al mínim detall el treball dels seus tres intèrprets. Pocs dramaturgs com aquest demanen, exigeixen, ser representats per actors de primera. Albert Pérez (l'indigent), Carles Martínez (l'individu que l'acull) i Marc Rodríguez (el germà propietari de l'immoble) responen al repte de manera extraordinària amb un treball mesurat, primmirat, en què compten cada gest i cada paraula.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

MONÒLEG COMMOVEDOR / Martínez, per exemple, despatxa un monòleg impressionant quan recorda com va ser sotmès a electroxoc, una teràpia que l'ha convertit en una persona desvalguda, poc comunicativa i amb obsessions que no poden ser més absurdes. Viu així sota el mantell protector del seu germà. L'actor de Terrassa emociona des de la màxima contenció amb una gestualitat i una modulació en el to de veu sorprenents.

Els tres actors contribueixen a fer possible que L'encarregat avanci amb pas decidit en una tragicomèdia d'un humor tan negre que congela el somriure i en la qual l'autor juga sempre amb l'espectador. El desenllaç de la història així ho revela, perquè qui semblava la víctima s'acaba convertint en el dolent de la pel·lícula. Ni en aquesta qüestió resulta complaent el genial dramaturg britànic.