Una finestra oberta

El 54è premi Sant Jordi és una novel·la divertida, cruel, ràpida i corrosiva. De digestió lleugera però també capritxosa, un tots els públics, encara que qui sap si generacional. Moltes vegades brillant, amb ofici, sempre irònica i tendrament bruta. Una veu en off ens mostra, com peces d'un puzle de paper, retalls de revistes de tendències, refranys materns, missatges de sitcom, tesis acadèmiques i llibres d'autoajuda. Una història que narra un món en el qual Babilònia és tan mala mare com ho va ser Jerusalem. Ah, sí, me n'oblidava: aquesta vegada Sant Jordi la va encertar.

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) ens obre -amb altres com Lluís Llort o Llucia Ramis- la finestra de la literatura en català a una manera d'explicar-se ells i el món solipsista, construïda al seu voltant, molt estimulant i sense prejudicis. La finestra oberta a l'aire fresc i al napalm, afortunadament. Un món, el seu, el nostre, en què problemes suposadament en majúscules -nacionals, socials, esportius- són soroll de fons. Del que diu la tele que ningú escolta. El drama no és sinó la càpsula autista en la qual ens hem tancat tots. Un lloc on ningú sap quin és el joc, si hi ha regles o si ja estàs desqualificat. Pagès, des d'un punt de vista de narrador despietat però mai sàdic, ens mostra aquest univers hedonista i cruel en què, d'acord, ens hem carregat Déu i la Llei però portem a sobre milions d'instruccions i directrius de com hem de ser feliços, o no ser-ho; apunta't al gimnàs i compra't llibre i DVD. La generació que ara té entre 30 i 45, que té pares als quals se'ns ha ensenyat a no fer ni cas. L'Autoritat moral, intel·lectual, afectiva -a les escoles, a les famílies, al carrer- a la foguera, d'acord, ¿però amb què ens hem quedat? Un horror divertit, però això sí, molt entretingut almenys fins que arribes a la, perdó, maduresa.

L'argument -amb un narrador que ho sap tot de tothom i mira de ser un rei just amb els seus súbdits- no és sinó la història del Pau i la Teresa. D'on vénen, de com es troben, de com es trien i com se separen -fruit d'una relliscada d'ell- i de com miren de tirar endavant. No hi ha mapes. No hi ha certeses. No hi ha ordres per obeir o desobeir. Els seus drames, a causa del punt de vista del narrador, són banals però mai grotescos. Com ho són la majoria dels drames de la nostra biografia, no ens enganyem. El narrador dissecciona l'abans, l'ara i el futur dels personatges donant la mateixa importància al perfil de Facebook, l'arbre genealògic, els sentiments i el curriculum vitae. ¿No ho fem nosaltres en el nostre dia a dia? L'escàner de Pagès és inapel·lable: t'hi reconeixes, a tu mateix i la teva realitat. Les nostres relacions, el món educatiu - d'obligada lectura el millor Tom Sharpe, entrant a l'aula de professors i a una reunió de tutoria-, la paternitat, la recerca de la felicitat, la generositat, l'egoisme, el no-res disfressat del tot i ara mateix. Pagès ens explica des dels nostres missatges de Whatsapp, el tema de les nostres tesis, les cançons que escoltem i com juguem a la botifarra.

UN EMPORDÀ DIFERENT / Un altre encert és l'escenari. Figueres, un Empordà vist, viscut, disfrutat i paït per un d'ells i no per un turista barceloní, una Jonquera vista com una espècie de Tijuana. Una visió enumerativa -Foster Wallace en el retrovisor- de com ens ha quedat el camp de batalla -interior i exterior-: «He vist coses que vosaltres no creuríeu: anuncis de paelles amb lletra de Miró, belleses eslaves comprant paquets de xiclets amb bitllets de dos-cents euros, Harley Davidsons adornant botigues de roba. He vist baixar turistes russos en tropell a l'aparcament d'un supermercat, he vist aparadors plens de ganivets de comando al costat de columnes de barrets mexicans». Llibre de nyam-nyam.

3DIES DE FRONTERA

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Vicenç Pagès Jordà

Proa. 328 pàg. 21,50 €