Maria del Mar Bonet i Amancio Prada: «Les arrels populars són com la universitat»

La mallorquina i el lleonès fan coincidir els seus destins avui al teatre Joventut de l'Hospitalet (19.00 hores), en una cita de Barnasants en què compartiran repertoris. És el seu primer espectacle conjunt després de més de quatre dècades d'amistat i intermitents col·laboracions.

-Es van conèixer a París el 1972.

-Maria del Mar Bonet: Sí, en una reunió d'amics: exiliats, periodistes, gent del partit comunista... Hi havia un ambient de llibertat en aquell París dels anys 70.

-Amancio Prada: Sí, era molt excitant. A París hi havia una presència espanyola molt important. Hi vaig conèixer Agustín García Calvo, per exemple. El maig del 68 encara estava viu, i hi havia la sensació que el franquisme estava a les últimes. Havia sentit Maria del Mar cantant no sé si Inici de campana o Comiat a un amor adolescent, i em va agradar molt.

-I un any després compartien cartell al teatre de La Gaîté.

-A. P.: Al costat del Bobino, on vaig veure molts cops cantar Paco Ibáñez. Jo estava acabant el càntic de San Juan de la Cruz, la primera versió, i imaginava que Maria del Mar podia fer la veu de la dona, però no sé si no vam tenir temps per assajar o què...

-M. M. B.: Sempre he pensat «¿per què no ho vam fer?». Si m'ho tornes a proposar estaré encantada. Vaig escoltar Amancio cantant San Juan de la Cruz i em vaig quedar meravellada. Jo coneixia Paco Ibáñez, el portuguès Luis Cilia, els bascos..., però un gallec a París que cantava Rosalía de Castro i poetes castellans... Vaig pensar «això és increïble».

-Un gallec del Bierzo, de Lleó.

-M. M. B.: Sí, això s'ha de respectar molt. El Bierzo està al costat de moltes coses, i Amancio és una persona que ha mamat diverses cultures i té molts camins definits. Les arrels populars són com la universitat: tu te'n pots anar després a Amèrica o on vulguis, però amb tu hi va tota la cultura que t'ha impregnat. Tenir unes arrels fortes del teu poble, el teu barri, aquesta és la bona escola. A partir d'aquí aporta el que vulguis, però des d'un lloc. Jo quan canto jazz no he intentat mai fer-ho com Billie Holiday...

-A. P.: Les arrels et donen ales. El Bierzo és una comarca fronterera. Veiem passar els ocells i els accents que vénen de Galícia, d'Astúries, de Sanabria... És una terra de frontera que no hi és per separar sinó per abraçar.

-Vénen de dos extrems de la península. ¿Hi ha contrastos d'estils? ¿Ironia i sensualitat mediterrània davant de l'austeritat i el rigor atlànticolleonès?

-A. P.: Hi ha tantes diferències com punts en comú. Jo he sentit una cançó grega i he pensat que era portuguesa, o viceversa. Lorca es va enamorar de Galícia i va estudiar la literatura gallega, i hi va trobar afinitats. Hi ha corrents subterranis.

-M. M. B.: Carles Riba té un llibre escrit en gallec. I en el repertori que compartim hem trobat cançons de bressol, o d'erotisme, que s'assemblen molt.

-¿Com quines?

-M. M. B.: N'hi ha diverses sobre capellans una mica calents. A Mallorca n'hi ha moltíssimes. «Jo no vinc a fer la novena si no em toques el...» Cançons sobre el capellà i la sagristana que parlen del «parrús», la «poma», l'«ocell»...

-A. P.: «Apañando aceitunas se hacen las bodas...». Parlem del mateix amb diferents estils.

-Les cançons de treball, ¿són comparables aquí i allà?

-A. P.: Sí, perquè la terra es llaura igual, amb la mateixa arada romana, i sembrem el blat a la mateixa hora, i esperem que no pedregui, i pastem el pa, i el compartim tant al Mediterrani com a l'Atlàntic. S'ha de mirar al cel, a la gran volta que ens uneix, i ens fa ser tan petitets aquí baix.

-I en el seu repertori compartit irromp una presència, Rosalía de Castro.

-M. M. B.: Fa un temps, durant uns anys, vaig anar molt a Vigo, i els fills d'uns amics anaven a un institut que es diu Rosalía de Castro. Un cop els vaig demanar que em recitessin o em cantessin alguna cosa seva. «¿Qui és aquesta senyora?», em van dir. ¡No sabien ni qui era! Els vaig regalar un disc d'Amancio.

-Quants poemes han estat popularitzats a través de cançons...

-A. P.: La lletra, amb música entra. A mi Paco Ibáñez em va obrir els ulls a la poesia. El vaig veure cantar a Valladolid el 1968, i després hi vaig coincidir a París.

-¿Quin significat li donen a l'enigmàtica Negra sombra, peça que han adaptat de Luz a Roger Mas?

-A. P.: Hi ha llibres sobre ella. Jo no sé quin significat té. «Que pasa o redor de min, que pasa...», aquella «cosa que vive e que no se ve...». Aquella ombra, per mi, és aquell temor que, quan estàs immers en la pena, hi estàs de ple, i que quan ets feliç és l'amenaça que qualsevol cosa imprevista pot trencar aquell encant.

-M. M. B.: Rosalía era filla d'un capellà i una aristòcrata, i s'ha dit que potser la negra ombra era aquest secret. Algú que estava a la seva ombra, que no va dir que fos el seu pare però que estava darrere de la seva educació. Té una construcció semblant a La balanguera, que va musicar Amadeu Vives; és de la mateixa època, i també és un misteri.

-Una proposta escènica com la seva, ¿es troba un panorama hostil en aquests moments?

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

-M. M. B.: S'ha deixat l'esperit artístic del país tan sols... Les institucions no escolten la cultura. El sector està tan fragmentat, no hi ha una classe obrera, i se n'han aprofitat. I la televisió... Diuen que si no hi surts no existeixes. ¡Doncs jo hauria d'estar morta i enterrada!

-A. P.: Aquest espectacle és una aventura. Però estem més acompanyats del que ens havíem imaginat. Sembla un miracle, tot i que ja estem entrenats en la dificultat. La televisió ens fa tant cas com nosaltres a ella, però hi ha un públic, com veiem a cada recital.