Alexander Payne: «Em resisteixo a pensar que el cine es mor»

Després d'enviar Jack Ni-cholson de viatge en caravana per l'Amèrica profunda (A propósito de Schmidt, 2002) i de passejar-se per les vinyes californianes d'Entre copes (2004), Alexander Payne (Omaha, 1961) ha tornat a la carretera a Nebraska. En aquesta pel·lícula, un ancià defectuós i el seu resignat fill emprenen un quixotesc viatge que els ajudarà a acceptar-se a si mateixos i a l'altre, i que al director li permet explorar territoris temàtics -els conflictes generacionals entre famílies i les manies i misèries d'homes enfrontats a la vellesa- i estilístics -un to còmic i melancòlic a la vegada, un afany integrista per evitar la sensibleria- que l'han convertit en un dels valors més segurs del cine nord-americà. Nebraska opta a diversos Oscars, entre altres el de millor pel·lícula, director, guió original i actor (immens Bruce Dern).

-A Nebraska ha treballat per primera vegada amb un guió aliè. ¿Ha notat la diferència?

-He sentit alleujament, perquè tot i que escriure és meravellós, el que a mi m'interessa és l'art de dirigir. Generalment escric guions perquè estic desesperat i necessito dirigir alguna cosa. És cert, però tampoc vaig originar jo mateix Los descendientes o Entre copes. Eren adaptacions de llibres, i adaptacions molt fidels. Crec que un director és molt capaç de convertir qualsevol material en una cosa personal.

-Almenys en l'aspecte formal, és diferent de les seves obres prèvies.

-Volia fer una pel·lícula sòbria, com una obra primerenca de Jim Jarmusch. Suposo que per això la vaig fer en blanc i negre, amb preses llargues i un estil interpretatiu impassible. Després, és clar, quan em vaig posar mans a l'obra la cosa va resultar més seriosa.

-¿En quin sentit?

-Es van filtrar els meus sentiments sobre els meus propis pares. És a dir, a vegades em sento molt lluny d'ells, com si fossin d'un altre planeta. Suposo que li passa a tothom. A més, s'han fet molt grans i requereixen atencions. M'agradaria que mentre segueixin envellint retinguin certa dignitat, perquè la vellesa sovint amenaça d'arrabassar-nos-la. D'això va la pel·lícula.

-La pel·lícula transmet cert desànim, certa desolació. ¿És un reflex dels temps actuals?

 

-No s'escriu prou ni es fan prou pel·lícules sobre la pobresa que ens castiga. Jo he tingut aquest guió a la mà durant nou anys, i el fet que la pel·lícula hagi acabat succeint precisament ara no és casual. Quan fas una pel·lícula encens la càmera i els vents del zeitgeist es filtren per l'enquadrament. I en aquest cas jo els vaig invitar a fer-ho. Vaig buscar conscientment certa atmosfera depressiva, volia cels grisos i arbres sense fulles. M'encanta retratar el clima. Espero ser capaç de rodar una tempesta elèctrica abans de morir-me, com John Ford va fer a La legió invencible (1949).

-És la seva tercera road movie, ¿li interessa particularment aquest gènere?

-No, mai m'he considerat un director de road movies. De fet, fa 10 anys que faig plans sobre aquest film, però no vaig voler fer una altra road movie just després d'Entre copes. Rodar en cotxes no és còmode. De totes maneres, una road movie és una forma de fer visible un viatge interior, i això sí que és un ingredient essencial de totes les meves pel·lícules. Però no m'agrada que se m'inclogui en una categoria, encara estic aprenent a fer aquesta feina, i vull ser capaç de fer qualsevol cinta. El meu pròxim projecte serà una cosa molt diferent, una pel·lícula d'època. Sense cotxes, ni telèfons, ni tecnologia.

-La família és un altre tema recurrent en la seva obra.

-¿De què tracta El padrí? De la família. ¿I Allò que el vent s'endugué? De la família. És la font primigènia que dóna sentit a tot.

-Després de l'èxit que va tenir Los descendientes, ¿va sentir pressions per fer una pel·lícula de tipus més comercial?

-Quan els vaig dir als productors que volia rodar Nebraska en blanc i negre i sense estrelles al repartiment s'hi van tancar en banda, i llavors vaig amenaçar d'abandonar el projecte. Però en última instància van baixar del burro. ¿Saps per què? Perquè jo gasto molt pocs diners.

-¿Què l'atrau del format?

-Bé, el 90% de les pel·lícules que jo veig són en blanc i negre, de manera que no em respectaria a mi mateix si no fes almenys una pel·lícula en blanc i negre. No crec que Manhattan o Toro salvatge tinguessin menys espectadors pel fet de no ser en color.

-Ha fet sis pel·lícules en 17 anys. ¿S'ho pren amb calma?

-A vegades penso que m'agradaria ser com Steven Soderbergh, Kim Ki-duk o Takashi Miike, que fan dues o tres pel·lícules a l'any. Però per a mi fer una pel·lícula és una experiència esgotadora. Una pel·lícula es converteix en la teva amant, la teva mare, el teu germà, la teva prostituta. Has de ser molt meticulós amb el projecte que tries perquè t'arruïna la vida durant uns quants anys.

-¿Com porta les crítiques?

-Les llegeixo. Especialment les dolentes, sempre que provinguin de gent a qui respecto. Acceptar les crítiques és, sens dubte, la manera més directa de millorar en la teva feina. Jo treballo intuïtivament i, per tant, que reflexionin sobre el que faig és una forma d'ensenyar-me el camí. Sempre fas les coses tan bé com pots, però això no significa necessàriament que les facis bé.

Notícies relacionades

'Nebraska', esplèndida panoràmica d'homes i de llocs

'Nebraska' aborda la relació entre pares i fills

-Senyor Payne, la gent diu que el cine s'està morint. ¿Què n'opina d'aquest presagi? 

-Em resisteixo a pensar que el cine es mor. Ara tothom està buscant idees per portar a la televisió. Potser és cert que la televisió està vivint la seva edat d'or, però no va amb mi. Jo vull fer cine, estic fet a l'antiga, ¿no veus la pinta que tinc? L'únic que evita que vulgui viure en el passat és que avui en dia la medicina és molt millor i hi ha cura per a gairebé tot. Però, a banda d'això, hauria preferit ser director de cine a finals dels anys 20. Llavors sí que hi havia creativitat.